dimecres, 7 de novembre del 2012
diumenge, 9 de setembre del 2012
Per una Catalunya independent...
Sí, sí, un servidor de vostès, militant d’Unitat d’Aran-Partit Nacionalista Aranès i del Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE, socialista o socialdemòcrata, federalista i europeista, i tots els ista que es puguin conjugar amb el progrés social i nacional, la justícia i la felicitat (si més no, tot això intento ser-ho, moltes vegades amb tota mena de contradiccions), davant la Diada Nacional de Catalunya, manifestació inclosa, em declaro, decididament i ja d’una vegada per totes, a favor de la independència de Catalunya, tan en voga, perquè jo també vull una Catalunya lliure i independent: independent de les elits catalanes que sotmeten el destí del país, lliure del mal govern i la injustícia, sobirana davant els que volen reduir o anul·lar els serveis públics a favor dels interessos econòmics de part, lliure del caciquisme, el clientelisme i la corrupció, lliure del pensament únic que separa bons i mals catalans, més lliure encara de l’excusa de la crisi per implantar un model de societat a dues velocitats.
Vull una Catalunya en positiu, lliure de la por i de la insatisfacció permanent, sobirana per ser líder i capdavantera a Espanya, a la península i a la regió de l’Euromediterrània. No vull una Catalunya aïllada i separada, que vol construir-se en negatiu, per oposició a altres pobles i regions, perquè mai no es construeix res amb rancúnia i venjança. Vull una Catalunya lliure i independent de la fractura social i nacional, entre els que s’ho poden pagar tot i els que només tenen l’empara de la política, entre els que volen un Estat independent i els que, amb Estat o sense, volen més autogovern i la federalització efectiva del model territorial.
El meu desig és una Catalunya lliure, sobirana i oberta, perquè serà més lliure quan menys desigualtats pateixi, serà més sobirana quan menys es corrompi la voluntat democràtica dels seus ciutadans, serà més oberta quan en afirmar-se nacionalment menys renegui tant de la pluralitat interna com de la diversitat d’altres territoris.
Aquesta és la meva senyera: la de la Catalunya lliure de les servituds i independent de les desigualtats i les injustícies, la de la Catalunya sobirana capaç d’autogovernar-se a través de la cooperació social i territorial, la de la Catalunya conscient que els problemes difícils d’ara no es poden resoldre amb solucions fàcils demà, la de la Catalunya treballadora, participativa i solidària que albira un nou horitzó social i nacional, més just, més inclusiu i més feliç. I si no és així, per a què (o qui) la independència?
Vull una Catalunya en positiu, lliure de la por i de la insatisfacció permanent, sobirana per ser líder i capdavantera a Espanya, a la península i a la regió de l’Euromediterrània. No vull una Catalunya aïllada i separada, que vol construir-se en negatiu, per oposició a altres pobles i regions, perquè mai no es construeix res amb rancúnia i venjança. Vull una Catalunya lliure i independent de la fractura social i nacional, entre els que s’ho poden pagar tot i els que només tenen l’empara de la política, entre els que volen un Estat independent i els que, amb Estat o sense, volen més autogovern i la federalització efectiva del model territorial.
El meu desig és una Catalunya lliure, sobirana i oberta, perquè serà més lliure quan menys desigualtats pateixi, serà més sobirana quan menys es corrompi la voluntat democràtica dels seus ciutadans, serà més oberta quan en afirmar-se nacionalment menys renegui tant de la pluralitat interna com de la diversitat d’altres territoris.
Aquesta és la meva senyera: la de la Catalunya lliure de les servituds i independent de les desigualtats i les injustícies, la de la Catalunya sobirana capaç d’autogovernar-se a través de la cooperació social i territorial, la de la Catalunya conscient que els problemes difícils d’ara no es poden resoldre amb solucions fàcils demà, la de la Catalunya treballadora, participativa i solidària que albira un nou horitzó social i nacional, més just, més inclusiu i més feliç. I si no és així, per a què (o qui) la independència?
dilluns, 20 d’agost del 2012
Reflexions d'estiu
Ara que és temps de calor i distensió, em permeto de compartir unes reflexions estivals, fràgils i superficials, sotmeses a l’escrutini d’altri, que intenten explorar l’estat català actual (qüestió d’Estat?) des d’aquí dalt de la muntanya, a l’Aran, on potser el clima, no només atmosfèric, sinó també polític, és diferent del generalitzat al Principat, prou marcat aquí per l’esdevenir d’una història específica d’autogovern i singularitat institucional i fins i tot social, al si d’una Catalunya tan diversa com plural, i allunyat, si més no, del rebombori diari de la ciutat atrafegada en la pressa del titular.
De xivarri n’hi ha, i fins aquí arriba. També ara a l’agost, a voltes amb la manifestació independentista de l’11 de setembre. La pregunta esdevé, per tant, inevitable: Què li passa a Catalunya? Què en pensen els catalans, del seu estat? No m’atreviria pas a contestar de forma contundent, menys encara en boca d’altres. Però hom intueix algun signe. Un sentiment de fatiga impera. En altres casos, l’empipament és norma.
Tot hi contribueix: de primer, una greu situació de crisi econòmica i financera que tot ho fa trontollar, des de les institucions polítiques fins a un Estat de benestar cada vegada més reduït, amb el greuge insostenible de mesures injustes contra la majoria social; i, és clar, el sempitern plany provocat per l’encaix sempre insatisfactori amb Espanya, ara percebuda gairebé en exclusiva com a causa de la crisi, encara que ningú pot pensar, honestament, que una Catalunya independent no patiria una recessió de semblants dimensions. Tampoc Espanya no ha fet els deures corresponents, i, quan els ha emprès, moltes vegades han anat en sentit contrari: recents són el tortuós debat estatutari i la posterior sentència constitucional.
El pacte fiscal, versió concert econòmic, ja sembla caduc, mentre s’obre via, potser, a una nova frustració col•lectiva. Algú diria que el catalanisme més nacionalista necessita de la insatisfacció permanent com a combustible de supervivència. I tanmateix, els pobles es forgen amb noves fites per assolir.
Hom no discuteix aquí quelcom àmpliament compartit: la necessitat de millorar el sistema de finançament. Però aquest és només un instrument, perquè allò decisiu no és l’eina, sinó el model de país que es vol promoure: un de fracturat i a dues velocitats, entre els que s’ho poden pagar tot i els que no tenen més empara que la política (cada cop més desemparada), o un de cohesionat amb un progrés més equitatiu i sostenible per a una àmplia majoria social.
El debat hauria de començar per la mateixa condició de possibilitat del debat. A saber: ¿hi ha marge avui per a la discussió, per a una mínima dissensió possible i saludable sense risc d’ésser desterrat de la pàtria dels bons catalans? Molt em temo constatar que avui podem patir el risc del pensament únic, que es fa més evident en les societats enrarides on s’estén la por al futur.
En aquesta atmosfera, els socialistes són, en concret, la víctima propiciatòria, després d’una traumàtica pèrdua del poder. El focus se centra en el seu “ésser o no ésser català”, com repeteixen els corifeus de la bona nova catalana, com si només hi hagués una manera d’ésser català, i és clar, un federalista o europeista convençut, per definició botiflers, no poden pertànyer de cap manera a la pàtria nostrada.
El poble català és complex i desmenteix els maniqueismes polítics, com reflecteixen les mateixes enquestes oficials, on una mateixa majoria es manifesta a favor de la independència a l’hora que aposta per fórmules territorials que no trenquen amb Espanya.
Per això, mentre Catalunya no sigui independent, no és cosa sobrera que el PSC mantingui, honestament i des de la seva reforçada autonomia federal, la seva aliança (formal i ideològica) amb el PSOE, dins la família socialista europea, de la mateixa manera que CiU la té ancorada amb el PP, més proper ideològicament, per la via dels fets consumats, perquè saben ambdós, tant CiU com PSC, que a Madrid encara es decideixen polítiques que afecten la vida diària dels catalans i que, en el marc europeu, les sobiranies són compartides i l’entramat institucional camina necessàriament vers la cooperació.
L’amenaça del PSC, per tant, prové sobretot del parany del pensament unívoc i, en conseqüència, d’un cert complex d’inferioritat davant la por d’ésser expulsat de la bona pàtria, mentre altres avancen per la via de la doble moral. No sembla gaire coherent defensar una proposta de pacte fiscal mentre l’únic pacte constrastat s’ha anat teixint amb un partit clarament espanyolista. Més honest és el posicionament independentista, conscient de la inviabilitat d’un concert que el govern central ja rebutja d’entrada.
En mig del foc creuat, hauria d’emergir l’esperança d’un PSC que fóra capaç de plantejar una alternativa a la política de CiU per reactivar l’economia i preservar la sanitat i l’educació públiques i evitar la fractura de Catalunya en dues parts irreconciliables, tant des del punt de vista social com nacional. Però cal primer una alternativa intel•lectual al pensament hegemònic que avui ofega l’aspiració per esdevenir un país líder, més obert, cosmopolita i europeista (d’una altra Europa: més solidària i cooperadora entre els seus pobles, nacions i regions).
Diria més, la vertadera cruïlla en què es troba el PSC, i l’esquerra en general, no té tant a veure amb l’etern debat nacional, com amb el coratge necessari per esdevenir vanguarda efectiva d’una nova política a Catalunya, en un moment d’acusat desprestigi institucional: més democràtica, més humil i ètica, més propera als ciutadans, sobretot als que més pateixen, en atenció a la nova consciència (hiper)crítica i els moviments socials emergents. Catalunya necessita un PSC fort i valent i és ell qui primer s’ho ha de creure.
De xivarri n’hi ha, i fins aquí arriba. També ara a l’agost, a voltes amb la manifestació independentista de l’11 de setembre. La pregunta esdevé, per tant, inevitable: Què li passa a Catalunya? Què en pensen els catalans, del seu estat? No m’atreviria pas a contestar de forma contundent, menys encara en boca d’altres. Però hom intueix algun signe. Un sentiment de fatiga impera. En altres casos, l’empipament és norma.
Tot hi contribueix: de primer, una greu situació de crisi econòmica i financera que tot ho fa trontollar, des de les institucions polítiques fins a un Estat de benestar cada vegada més reduït, amb el greuge insostenible de mesures injustes contra la majoria social; i, és clar, el sempitern plany provocat per l’encaix sempre insatisfactori amb Espanya, ara percebuda gairebé en exclusiva com a causa de la crisi, encara que ningú pot pensar, honestament, que una Catalunya independent no patiria una recessió de semblants dimensions. Tampoc Espanya no ha fet els deures corresponents, i, quan els ha emprès, moltes vegades han anat en sentit contrari: recents són el tortuós debat estatutari i la posterior sentència constitucional.
El pacte fiscal, versió concert econòmic, ja sembla caduc, mentre s’obre via, potser, a una nova frustració col•lectiva. Algú diria que el catalanisme més nacionalista necessita de la insatisfacció permanent com a combustible de supervivència. I tanmateix, els pobles es forgen amb noves fites per assolir.
Hom no discuteix aquí quelcom àmpliament compartit: la necessitat de millorar el sistema de finançament. Però aquest és només un instrument, perquè allò decisiu no és l’eina, sinó el model de país que es vol promoure: un de fracturat i a dues velocitats, entre els que s’ho poden pagar tot i els que no tenen més empara que la política (cada cop més desemparada), o un de cohesionat amb un progrés més equitatiu i sostenible per a una àmplia majoria social.
El debat hauria de començar per la mateixa condició de possibilitat del debat. A saber: ¿hi ha marge avui per a la discussió, per a una mínima dissensió possible i saludable sense risc d’ésser desterrat de la pàtria dels bons catalans? Molt em temo constatar que avui podem patir el risc del pensament únic, que es fa més evident en les societats enrarides on s’estén la por al futur.
En aquesta atmosfera, els socialistes són, en concret, la víctima propiciatòria, després d’una traumàtica pèrdua del poder. El focus se centra en el seu “ésser o no ésser català”, com repeteixen els corifeus de la bona nova catalana, com si només hi hagués una manera d’ésser català, i és clar, un federalista o europeista convençut, per definició botiflers, no poden pertànyer de cap manera a la pàtria nostrada.
El poble català és complex i desmenteix els maniqueismes polítics, com reflecteixen les mateixes enquestes oficials, on una mateixa majoria es manifesta a favor de la independència a l’hora que aposta per fórmules territorials que no trenquen amb Espanya.
Per això, mentre Catalunya no sigui independent, no és cosa sobrera que el PSC mantingui, honestament i des de la seva reforçada autonomia federal, la seva aliança (formal i ideològica) amb el PSOE, dins la família socialista europea, de la mateixa manera que CiU la té ancorada amb el PP, més proper ideològicament, per la via dels fets consumats, perquè saben ambdós, tant CiU com PSC, que a Madrid encara es decideixen polítiques que afecten la vida diària dels catalans i que, en el marc europeu, les sobiranies són compartides i l’entramat institucional camina necessàriament vers la cooperació.
L’amenaça del PSC, per tant, prové sobretot del parany del pensament unívoc i, en conseqüència, d’un cert complex d’inferioritat davant la por d’ésser expulsat de la bona pàtria, mentre altres avancen per la via de la doble moral. No sembla gaire coherent defensar una proposta de pacte fiscal mentre l’únic pacte constrastat s’ha anat teixint amb un partit clarament espanyolista. Més honest és el posicionament independentista, conscient de la inviabilitat d’un concert que el govern central ja rebutja d’entrada.
En mig del foc creuat, hauria d’emergir l’esperança d’un PSC que fóra capaç de plantejar una alternativa a la política de CiU per reactivar l’economia i preservar la sanitat i l’educació públiques i evitar la fractura de Catalunya en dues parts irreconciliables, tant des del punt de vista social com nacional. Però cal primer una alternativa intel•lectual al pensament hegemònic que avui ofega l’aspiració per esdevenir un país líder, més obert, cosmopolita i europeista (d’una altra Europa: més solidària i cooperadora entre els seus pobles, nacions i regions).
Diria més, la vertadera cruïlla en què es troba el PSC, i l’esquerra en general, no té tant a veure amb l’etern debat nacional, com amb el coratge necessari per esdevenir vanguarda efectiva d’una nova política a Catalunya, en un moment d’acusat desprestigi institucional: més democràtica, més humil i ètica, més propera als ciutadans, sobretot als que més pateixen, en atenció a la nova consciència (hiper)crítica i els moviments socials emergents. Catalunya necessita un PSC fort i valent i és ell qui primer s’ho ha de creure.
divendres, 24 de febrer del 2012
La política dels valors, els valors de la política
Publicat al diari Bon dia, avui 24 de febrer de 2012. També al bloc de la Jordina Freixanet.
La política, en el seu sentit més etimològic, té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. Tanmateix, si qualsevol de vostès surt al carrer ara i pregunta a algun conciutadà què li evoca la paraula política, poques persones trobarà que li facin una menció a aquest significat originari.
Per contra, la política se situa als primers llocs del rànking d’allò que els ciutadans consideren els seus principals problemes (després de l’atur i l’economia). Així, paradoxalment, no només ha perdut el significat de les seves arrels, sinó que si ens atenim a l’imaginari col•lectiu, és fàcil pensar que la paraula està a les portes de voler dir just el contrari d’allò que van atorgar-li els savis grecs.
No buscarem culpables, ni assenyalarem amb el dit qui n’ha malmès el nom; no es tracta de fer un al•legat a la crítica per la crítica, ara de l’un, ara de l’altre. Just al contrari. Des de la responsabilitat ciutadana volem fer una crida pública a posar en valor la política autèntica. Cal retornar-li el seu significat històric.
No es tracta de saber gestionar amb més o menys encert l’esdevenir de la ciutadania, que també. És més senzill que tot plegat. Hem de posar noms i cognoms a les grans decisions, hem de compartir el sofriment amb els que més pateixen, hem de treballar colze a colze i amb el mateix esforç per sortir-ne tots junts. Hem d’humanitzar la política i farcir-la dels valors que li donen sentit.
Reivindiquem una política generosa, que busqui la seva contribució social com a eina de transformació i canvi. Una política humil i modesta, que s’allunyi del discurs de la petulància i l’arrogància.
Una política conciliadora i integradora que conreï el debat d’idees. Una política amable i empàtica que busqui tornar a formar part del cor de les persones.
Una política que faci seva la memòria històrica, i posi en valor el capital humà, que construeixi la seva història col•lectiva a partir de les vides anònimes de moltes persones que han dedicat tota la seva existència a avançar socialment i a millorar la vida dels altres.
Una política entusiasta i optimista, que s’edifiqui sobre els pilars del positivisme i que sigui capaç de fer-se seu l’espai dels somnis i dels anhels de la societat. Una política que conreï en la felicitat de les persones, com un dret polític inherent a la condició humana.
Una política autèntica, humana i propera. Una política que parli de tu a tu amb les persones que pretén representar i que entomi com a pròpies les dificultats, les preocupacions i els problemes del nou “precariat”, com ja s’anomena a aquesta nova classe social treballadora formada per aquelles persones que sofreixen inseguretat, incertesa i falta de garantia laboral i social.
Aquesta cap de setmana tindrà lloc el Congrés de la Federació del PSC a les Comarques de Lleida. És per això que, compromesos amb tots aquells amics i amigues que encara tenen aquell bri d’esperança en nosaltres i aquells que ens observen amb predisposició les nostres properes passes, volem reivindicar de nou la política com a espai de trobada i reconeixement, com la via col•lectiva per excel•lència per atendre i escoltar les palpitacions de les persones que en cada moment formen la comunitat i la permet fer més habitable.
La fractura de la confiança vers les institucions polítiques ens hauria d’empényer a un nou compromís cívic i polític, a través de l’exemplaritat pública. Els grecs s’hi referien tot parlant de les virtuts o del conjunt de qualitats que havia d’adquirir la persona per aconseguir l’excel•lència. De fet, la tasca dels sofistes a l’antiga Grècia no es dirigia a l’educació del poble, sinó a la dels seus dirigents per ser destres en les seves accions i llur capteniment cap als altres.
Ells ens ensenyen, en ple segle XXI, que la tasca que tenim per endavant, si volem recuperar la confiança, consistirà en “trobar les paraules que emocionin i que encertin en el diàleg i en la proposta; viure l’experiència política amb passió, il•lusió i entusiasme, construint, des de la proximitat, un lideratge proactiu; i establir un nou relat i un renovat compromís polític i cívic”, com escriu Antoni Gutiérrez Rubí.
Creiem que la política ha de tornar a les arrels, a l’apropament a l’altre, perquè fem política per als altres, per als ciutadans, que precisen solucions, sí, però també horitzons possibles, projectes comuns i esperances renovades.
La política és una vivència, un sortir a l’encontre vers l’altre, en la seva radical alteritat. I és en aquest caràcter vivencial que hem d’estar oberts a l’imponderable, a la sorpresa, a l’emoció fluïda. Hem de ser capaços de sentir la sensació originària d’un món nou i desconegut, com si tot, com si els ciutadans, especialment dels que pateixen, se’ns presentessin talment com si fos la primera vegada.
Per aquest motiu, el repte principal de la política, i de l’esquerra en particular, serà encetar un nou camí tot redefinint la seva identitat per a la societat, a la qual no vol infondre-li por, com fa la dreta, sinó fer-la partícip d’una alternativa creïble i altrament necessària, basada en la confiança i l’esperança, perquè sap que una societat vertaderament democràtica no vol ésser controlada, sinó que demana polítics responsables, capaços d’articular amb intel•ligència i humilitat els valors i els ideals dels ciutadans i les ciutadanes, centre cardinal de la Política que hem volgut fer palesa aquí com una contribució al debat sobre el nou projecte per a l’esquerra que ha de venir.
Jordina Freixanet i Amador Marqués
La política, en el seu sentit més etimològic, té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. Tanmateix, si qualsevol de vostès surt al carrer ara i pregunta a algun conciutadà què li evoca la paraula política, poques persones trobarà que li facin una menció a aquest significat originari.
Per contra, la política se situa als primers llocs del rànking d’allò que els ciutadans consideren els seus principals problemes (després de l’atur i l’economia). Així, paradoxalment, no només ha perdut el significat de les seves arrels, sinó que si ens atenim a l’imaginari col•lectiu, és fàcil pensar que la paraula està a les portes de voler dir just el contrari d’allò que van atorgar-li els savis grecs.
No buscarem culpables, ni assenyalarem amb el dit qui n’ha malmès el nom; no es tracta de fer un al•legat a la crítica per la crítica, ara de l’un, ara de l’altre. Just al contrari. Des de la responsabilitat ciutadana volem fer una crida pública a posar en valor la política autèntica. Cal retornar-li el seu significat històric.
No es tracta de saber gestionar amb més o menys encert l’esdevenir de la ciutadania, que també. És més senzill que tot plegat. Hem de posar noms i cognoms a les grans decisions, hem de compartir el sofriment amb els que més pateixen, hem de treballar colze a colze i amb el mateix esforç per sortir-ne tots junts. Hem d’humanitzar la política i farcir-la dels valors que li donen sentit.
Reivindiquem una política generosa, que busqui la seva contribució social com a eina de transformació i canvi. Una política humil i modesta, que s’allunyi del discurs de la petulància i l’arrogància.
Una política conciliadora i integradora que conreï el debat d’idees. Una política amable i empàtica que busqui tornar a formar part del cor de les persones.
Una política que faci seva la memòria històrica, i posi en valor el capital humà, que construeixi la seva història col•lectiva a partir de les vides anònimes de moltes persones que han dedicat tota la seva existència a avançar socialment i a millorar la vida dels altres.
Una política entusiasta i optimista, que s’edifiqui sobre els pilars del positivisme i que sigui capaç de fer-se seu l’espai dels somnis i dels anhels de la societat. Una política que conreï en la felicitat de les persones, com un dret polític inherent a la condició humana.
Una política autèntica, humana i propera. Una política que parli de tu a tu amb les persones que pretén representar i que entomi com a pròpies les dificultats, les preocupacions i els problemes del nou “precariat”, com ja s’anomena a aquesta nova classe social treballadora formada per aquelles persones que sofreixen inseguretat, incertesa i falta de garantia laboral i social.
Aquesta cap de setmana tindrà lloc el Congrés de la Federació del PSC a les Comarques de Lleida. És per això que, compromesos amb tots aquells amics i amigues que encara tenen aquell bri d’esperança en nosaltres i aquells que ens observen amb predisposició les nostres properes passes, volem reivindicar de nou la política com a espai de trobada i reconeixement, com la via col•lectiva per excel•lència per atendre i escoltar les palpitacions de les persones que en cada moment formen la comunitat i la permet fer més habitable.
La fractura de la confiança vers les institucions polítiques ens hauria d’empényer a un nou compromís cívic i polític, a través de l’exemplaritat pública. Els grecs s’hi referien tot parlant de les virtuts o del conjunt de qualitats que havia d’adquirir la persona per aconseguir l’excel•lència. De fet, la tasca dels sofistes a l’antiga Grècia no es dirigia a l’educació del poble, sinó a la dels seus dirigents per ser destres en les seves accions i llur capteniment cap als altres.
Ells ens ensenyen, en ple segle XXI, que la tasca que tenim per endavant, si volem recuperar la confiança, consistirà en “trobar les paraules que emocionin i que encertin en el diàleg i en la proposta; viure l’experiència política amb passió, il•lusió i entusiasme, construint, des de la proximitat, un lideratge proactiu; i establir un nou relat i un renovat compromís polític i cívic”, com escriu Antoni Gutiérrez Rubí.
Creiem que la política ha de tornar a les arrels, a l’apropament a l’altre, perquè fem política per als altres, per als ciutadans, que precisen solucions, sí, però també horitzons possibles, projectes comuns i esperances renovades.
La política és una vivència, un sortir a l’encontre vers l’altre, en la seva radical alteritat. I és en aquest caràcter vivencial que hem d’estar oberts a l’imponderable, a la sorpresa, a l’emoció fluïda. Hem de ser capaços de sentir la sensació originària d’un món nou i desconegut, com si tot, com si els ciutadans, especialment dels que pateixen, se’ns presentessin talment com si fos la primera vegada.
Per aquest motiu, el repte principal de la política, i de l’esquerra en particular, serà encetar un nou camí tot redefinint la seva identitat per a la societat, a la qual no vol infondre-li por, com fa la dreta, sinó fer-la partícip d’una alternativa creïble i altrament necessària, basada en la confiança i l’esperança, perquè sap que una societat vertaderament democràtica no vol ésser controlada, sinó que demana polítics responsables, capaços d’articular amb intel•ligència i humilitat els valors i els ideals dels ciutadans i les ciutadanes, centre cardinal de la Política que hem volgut fer palesa aquí com una contribució al debat sobre el nou projecte per a l’esquerra que ha de venir.
Jordina Freixanet i Amador Marqués
dimarts, 21 de febrer del 2012
L'empenta dels joves en la nova política
Publicat a Diari Segre, el 18 de febrer de 2012
A l’Aran acabem de constituir el Grop de Joenessa d’Unitat d’Aran, un col•lectiu de joves compromesos amb el país i els seus pobles, no només amb l’objectiu de promoure polítiques de joventut, com es pot suposar d’un grup així, sinó també, i sobretot, amb la clara voluntat d’implicar-nos més activament en la construcció d’un altre tipus de societat: més solidària, més justa i menys desigual, amb més oportunitats de treball i formació per a tothom, i per què no, més feliç.
L’Aran és el nostre camp d’acció, per dir-ho d’alguna manera. Aquí volem contribuir a l’articulació d’una nova alternativa de progrés que conjugui la defensa del nostre autogovern amb la defensa desacomplexada d’un Aran amb nervi, dinàmic, més plural i democràtic, equilibrat des del punt de vista social, econòmic, territorial i mediambiental i curós especialment amb la seva llengua, la cultura i la identitat que li dóna sentit.
Nosaltres estem a favor d’una economia de la prosperitat, per a la qual l’important no és el creixement desmesurat, sinó la posada en marxa d’un model sostenibilista, és a dir, equitatiu, eficient i suficient, com proposa Ramon Folch a La quimera de créixer, perquè som conscients que l’era industrial, en què tot semblava inexhaurible, no tornarà, i encara menys després d’aquesta crisi tan profunda.
El problema és que, segons Folch, “mentrestant, els administradors del passat que ens construeixen el futur continuen convençuts que ens cal créixer sense aturador”, perquè “basem l’esplendor de la nostra civilització en una falsedat (recursos naturals abundants i barats) i en una inequitat (les conseqüències dels nostres actes recauen sobre tercers, en l’espai o en el temps)”. I clar, “tot plegat resulta èticament insuportable”.
Per això, hem de ser capaços de trobar la necessària harmonia entre l’entorn, que cal valorar estratègicament en la nova economia, i el desenvolupament d’una activitat econòmica que, durant tot l’any, faci progressar l’Aran, les seves famílies i, sobretot, els seus joves, que massa sovint han de marxar a altres indrets, lluny de la Vall, per buscar oportunitats de formació i feina, sobretot qualificada.
Volem treballar per evitar la fractura social i també intergeneracional, instant els poders públics a que promoguin iniciatives de foment del treball, de formació i suport real als joves emprenedors i a tots els joves que volen desenvolupar el seu projecte de vida a l’Aran.
Per nosaltres, l’educació pública de qualitat és un pilar irrenunciable que no pot ser objecte de retallades indiscriminades, ni aquestes, una excusa per aplicar un model regressiu de societat, perquè l’educació pública garanteix que tots els ciutadans, sobretot els que menys tenen, puguin accedir a una vida més plena, mentre la societat s’enforteix i avança més i millor.
Els joves volem contribuir al plantejament d’una política progressista que sigui motor de canvi i emancipació, sent actors clau en la construcció d’un espai d’optimisme i esperança, tan necessaris en aquests moments tan desesperançats, com ens proposava el jove professor Xavier Oriol Granado durant l’Escola d’Hivern de Formació de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) de les Comarques de Lleida, que hem organitzat a Vielha. Aquesta col•laboració és fruit del protocol de relació que els joves d’UA hem signat amb la JSC per invercanviar experiències i aprenentatges en l’àmbit del debat, la reflexió i l’activisme social i polític.
Creiem que Unitat d’Aran es troba en condicions per liderar una alternativa útil al servei de tothom i ser avantguarda a l’Aran d’una nova política: més transversal i horitzontal, més ciutadana i menys partidista, capaç d’atendre les diverses inquietuds de la societat des de diferents sectors, tenint clar, en tot moment, que la nostra causa comuna és l’Aran i l’obtenció d’un país més fratern, pròsper i, com hem dit a l’inici i defensàvem a l’esmentada escola de formació, més feliç, perquè la felicitat no és una frivolitat ni pot ser el caprici d’un pensament típicament líquid i postmodern ni, encara menys, el privilegi d’uns pocs.
La felicitat és un dret polític, arrelat des dels temps de la Il•lustració, que obliga els poders públics a crear les millors condicions socials i cíviques (més justícia, menys desigualtats i tot el que això comporta) per a que, reconeixent la incidència d’altres factors, aquesta pugui començar a ser possible per al màxim nombre de persones, primer i últim motiu de l’empenta dels joves a favor d’una nova política.
A l’Aran acabem de constituir el Grop de Joenessa d’Unitat d’Aran, un col•lectiu de joves compromesos amb el país i els seus pobles, no només amb l’objectiu de promoure polítiques de joventut, com es pot suposar d’un grup així, sinó també, i sobretot, amb la clara voluntat d’implicar-nos més activament en la construcció d’un altre tipus de societat: més solidària, més justa i menys desigual, amb més oportunitats de treball i formació per a tothom, i per què no, més feliç.
L’Aran és el nostre camp d’acció, per dir-ho d’alguna manera. Aquí volem contribuir a l’articulació d’una nova alternativa de progrés que conjugui la defensa del nostre autogovern amb la defensa desacomplexada d’un Aran amb nervi, dinàmic, més plural i democràtic, equilibrat des del punt de vista social, econòmic, territorial i mediambiental i curós especialment amb la seva llengua, la cultura i la identitat que li dóna sentit.
Nosaltres estem a favor d’una economia de la prosperitat, per a la qual l’important no és el creixement desmesurat, sinó la posada en marxa d’un model sostenibilista, és a dir, equitatiu, eficient i suficient, com proposa Ramon Folch a La quimera de créixer, perquè som conscients que l’era industrial, en què tot semblava inexhaurible, no tornarà, i encara menys després d’aquesta crisi tan profunda.
El problema és que, segons Folch, “mentrestant, els administradors del passat que ens construeixen el futur continuen convençuts que ens cal créixer sense aturador”, perquè “basem l’esplendor de la nostra civilització en una falsedat (recursos naturals abundants i barats) i en una inequitat (les conseqüències dels nostres actes recauen sobre tercers, en l’espai o en el temps)”. I clar, “tot plegat resulta èticament insuportable”.
Per això, hem de ser capaços de trobar la necessària harmonia entre l’entorn, que cal valorar estratègicament en la nova economia, i el desenvolupament d’una activitat econòmica que, durant tot l’any, faci progressar l’Aran, les seves famílies i, sobretot, els seus joves, que massa sovint han de marxar a altres indrets, lluny de la Vall, per buscar oportunitats de formació i feina, sobretot qualificada.
Volem treballar per evitar la fractura social i també intergeneracional, instant els poders públics a que promoguin iniciatives de foment del treball, de formació i suport real als joves emprenedors i a tots els joves que volen desenvolupar el seu projecte de vida a l’Aran.
Per nosaltres, l’educació pública de qualitat és un pilar irrenunciable que no pot ser objecte de retallades indiscriminades, ni aquestes, una excusa per aplicar un model regressiu de societat, perquè l’educació pública garanteix que tots els ciutadans, sobretot els que menys tenen, puguin accedir a una vida més plena, mentre la societat s’enforteix i avança més i millor.
Els joves volem contribuir al plantejament d’una política progressista que sigui motor de canvi i emancipació, sent actors clau en la construcció d’un espai d’optimisme i esperança, tan necessaris en aquests moments tan desesperançats, com ens proposava el jove professor Xavier Oriol Granado durant l’Escola d’Hivern de Formació de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) de les Comarques de Lleida, que hem organitzat a Vielha. Aquesta col•laboració és fruit del protocol de relació que els joves d’UA hem signat amb la JSC per invercanviar experiències i aprenentatges en l’àmbit del debat, la reflexió i l’activisme social i polític.
Creiem que Unitat d’Aran es troba en condicions per liderar una alternativa útil al servei de tothom i ser avantguarda a l’Aran d’una nova política: més transversal i horitzontal, més ciutadana i menys partidista, capaç d’atendre les diverses inquietuds de la societat des de diferents sectors, tenint clar, en tot moment, que la nostra causa comuna és l’Aran i l’obtenció d’un país més fratern, pròsper i, com hem dit a l’inici i defensàvem a l’esmentada escola de formació, més feliç, perquè la felicitat no és una frivolitat ni pot ser el caprici d’un pensament típicament líquid i postmodern ni, encara menys, el privilegi d’uns pocs.
La felicitat és un dret polític, arrelat des dels temps de la Il•lustració, que obliga els poders públics a crear les millors condicions socials i cíviques (més justícia, menys desigualtats i tot el que això comporta) per a que, reconeixent la incidència d’altres factors, aquesta pugui començar a ser possible per al màxim nombre de persones, primer i últim motiu de l’empenta dels joves a favor d’una nova política.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Una reflexió per al nou PSOE
EL PSOE Y LA POLÍTICA DE LA RENOVACIÓN
Matt Browne. EL PAÍS, 02/02/2012
Mientras el PSOE se encamina hacia su 38º congreso, gran parte del debate y los comentarios en los medios de comunicación se han centrado en las diferencias que existen -si es que existen- entre los programas de los candidatos, y en quién estaría mejor situado para enfrentarse a Mariano Rajoy como líder de la oposición. Ambas son cuestiones importantes: si el partido pretende convertirse rápidamente en una alternativa creíble de gobierno necesita tanto un programa sólido como un líder capaz y con autoridad. Sin embargo, me parece que el reto más importante que afronta el próximo secretario general -ya sea Carme Chacón o Alfredo Pérez Rubalcaba- es la reforma del propio partido. El año pasado, votantes de siempre del PSOE le abandonaron no solo porque había perdido su credibilidad y sus metas, que también. Muchos votantes se alejaron por la forma de hacer política que estaban viendo en los socialistas.
Históricamente, desde luego, todos los Gobiernos, con el tiempo, acaban perdiendo su sentimiento de rebeldía y convirtiéndose en gestores del statu quo. Forma parte del péndulo natural de la política democrática. Por desgracia, los partidos que pierden contacto con las preocupaciones de sus gobernados tienden también a ensimismarse cada vez más en sus batallas políticas internas. Y entonces, la política aparece en los medios como un culebrón que narra el ascenso y la caída de distintas facciones, ideológicas, regionales o vinculadas a personalidades. Para el ciudadano medio, a todos los efectos, los que se dedican a la política de partido, tanto a nivel nacional como a nivel local, parecen más preocupados por promover sus propios intereses y carreras que por defender el bien público o cambiar la sociedad.
Los votantes dieron la espalda al PSOE en las últimas elecciones porque tenían la sensación de que el partido ya les había dado la espalda a ellos. Para recuperar su confianza, el partido tendrá que demostrar que es capaz de cambiar.
El obstáculo que afronta el PSOE es aún más complicado por las tendencias sociales y culturales que están transformando las sociedades del siglo XXI. Desde el punto de vista demográfico, ha aparecido una nueva generación de posibles votantes. Un estudio comparativo internacional llevado a cabo por el Center for American Progress ha descubierto que la llamada "generación del milenio" siente menos deferencia y "lealtad" con respecto a algún partido concreto y está menos inclinada a pensar que la política tradicional de partidos es la única o incluso la mejor manera de cambiar la sociedad. En España, además, la generación del milenio ha crecido en democracia y, en gran medida, la da por descontada, por lo que tiene menos vínculos emocionales con el PSOE como "garante" de la Transición y la modernidad del país.
Asimismo, han surgido nuevos retos y el abanico de cuestiones que preocupan a la gente ha variado. Hoy, grandes sectores de la sociedad -jóvenes y viejos, hombres y mujeres, gais yheterosexuales- están más preocupados o interesados por "cuestiones concretas" -la educación, el desarrollo, el medio ambiente, el genocidio y los crímenes de guerra, los derechos de los animales, etcétera- que por la gama tradicional de políticas que suelen abordar los partidos progresistas. Por desgracia, los grandes partidos políticos están a menudo esclerotizados y son lentos e incluso resistentes al cambio. Esta falta de voluntad de abrirse a nuevas ideas, nuevas personas y nuevas formas de hacer las cosas ha creado oportunidades para que los nuevos movimientos sociales y los partidos pequeños atraigan cada vez a más adherentes.
El PSOE debe esforzarse por atraer y aliarse con los ciudadanos que comparten su visión y sus valores en general, pero nunca han pensado que el partido es un lugar natural en el que desarrollar su activismo.
Lo bueno es que los partidos progresistas de todo el mundo ya se han enfrentado a estas dificultades en el pasado y esos retos han contribuido a reforzar su empeño y sus apoyos. Además, las derrotas históricas son muchas veces el mejor momento para iniciar el proceso de renovación. La rabia y la frustración que suelen sentir los fieles del partido, si se encauzan bien, impulsan el proceso con más fuerza, incluso aunque las perspectivas sean terribles.
En Estados Unidos, por ejemplo, tras la derrota de John Kerry en 2004, los expertos pusieron en duda que los demócratas fueran a poder volver a tener alguna vez la mayoría en unas elecciones presidenciales, dado que muchas de las energías progresistas estaban agrupadas en torno a organizaciones ajenas al partido, como MoveOn. Sin embargo, bajo la dirección de Howard Dean, el partido emprendió un doble proceso de renovación. En primer lugar, una iniciativa de organización comunitaria permitió a los miembros y simpatizantes dar rienda suelta a sus sentimientos de frustración con el partido mientras llevaban a cabo actividades positivas que mejoraban sus comunidades (y, al mismo tiempo, dejaban claro a los escépticos que el objetivo central del partido era verdaderamente mejorar la vida de las personas). En paralelo, el partido invirtió en infraestructuras políticas modernas, como los últimos sistemas de medios sociales y gestión de datos, y amplió su presencia física en todo el país. Estas inversiones de tiempo y recursos permitieron al partido mantener un diálogo más constructivo con sus miembros y simpatizantes y cultivar y aumentar su energía y entusiasmo. El resultado fue un modelo de organización comunitaria puerta a puerta y persona a persona que despertó admiración, revolucionó la forma de hacer política, llevó a los demócratas a la victoria en las dos Cámaras del Congreso en 2006 y sentó las bases para la histórica campaña del presidente Obama en 2008.
En Europa, también, los progresistas han innovado para reanimar y fortalecer su movimiento. Con Andrea Nahles, los socialdemócratas alemanes iniciaron "conversaciones sobre temas concretos" con personas de fuera del partido para ampliar sus apoyos. El Partido Democrático Italiano y, en los últimos tiempos, el Partido Socialista Francés han celebrado primarias abiertas que atrajeron a mucha gente a las urnas y proporcionaron financiación a sus respectivas organizaciones -¡la gente pagó para participar en la votación!- e información de contacto sobre los interesados en entablar diálogo con la dirección. Tradicionalmente, los partidos parlamentarios europeos se han resistido a estas tácticas, porque piensan que esa apertura a los partidarios informales debilita la relación con ellos y los incentivos para que se conviertan en militantes. Sin embargo, en todos los casos mencionados, los miembros y militantes vieron que tenían el poder de dirigir conversaciones, tender la mano a posibles partidarios y administrar el proceso político. En vez de quedarse marginados o devaluados, se sintieron reforzados y dinamizados, con un nuevo sentimiento de orgullo respecto a su partido. En resumen, la renovación y la apertura no tiene por qué ser necesariamente una cuestión de suma cero, sino que todo el mundo puede salir ganando.
El congreso de este fin de semana debe representar también un nuevo comienzo, no un final. Si el nuevo secretario general está dispuesto a abordar la política de renovación y abrir el partido a nuevas personas, nuevas ideas y nuevas formas de hacer las cosas, el PSOE volverá a ser el garante de la modernidad de España y un ejemplo para los progresistas de todo el mundo.
dimecres, 1 de febrer del 2012
Una aliança catalanista per a Lleida, el Pirineu i Catalunya
La Federació del PSC a les Comarques de Lleida afronta un congrés que ha de suposar, com així ha estat per al PSC a Catalunya, l’inici d’una nova etapa al servei dels ciutadans i les ciutadanes d’aquestes terres, del Pirineu i l’Aran fins a la Plana i Lleida ciutat. S’ha escrit força sobre el moment en què ara es troba el socialisme català, tocat per les últimes derrotes electorals després de governar a gairebé tot arreu. I tanmateix, és ara quan, tocats però no enfonsats, tenim l’oportunitat d’assentar les bases d’un nou projecte catalanista i de progrés per a una nova majoria social a Catalunya i a les comarques de Lleida.
Crec fermament que no pot haver-hi socialisme sense democràcia i que una democràcia sense socialisme és una quimera, perquè, com recordava Josep Ramoneda citant una frase del filòsof Claude Lefort, la democràcia té per origen i motor la igualtat de condicions. D’aquest principi es desprenen dos consideracions: 1) La necessitat inajornable de renovar el nostre partit, que ha d’esdevenir un instrument col•lectiu d’emancipació, transformació i participació al servei de la societat, i no un fi en si mateix tancat i enredat en la fatalitat de debats endogàmics i personalistes, perquè 2) aquesta serà condició indispensable per liderar, al nostre territori i al conjunt de Catalunya, una alternativa creïble que planti cara a l’hegemonia conservadora que ara pateix la societat, especialment la classe mitjana i treballadora i els sectors més febles i també els més dinàmics i emprenedors.
Però si una lliçó podem extreure de les últimes derrotes electorals ha estat no només la necessitat de canvi, renovació i unitat, sinó també la presa en consideració del valor inestimable del compromís de totes les persones que, dia rere dia, han apostat i continuen apostant, sense res a canvi, per articular una alternativa de progrés en tots els pobles, en tots els racons de les nostres terres. Amb totes elles haurem de plantejar una nova tasca col•lectiva.
Per això, el PSC de les Comarques de Lleida pot estar en condicions d’obrir un diàleg permament i fructífer amb les persones compromeses amb el seu país, amb els agents socials i econòmics, amb les associacions, organitzacions i entitats que des de diferents àmbits treballen per construir una societat millor. Amb tots ells, haurem de teixir una Aliança per al Progrés, una aliança sociopolítica per combatre les injustícies i les desigualtats creixents que ens impedeixen créixer com a país.
Aquesta aliança, proposada a través de Nou Cicle, sobretot, i que el PSC ha fet seva a través d’una resolució congressual, ha de donar a Lleida, la Plana, el Pirineu i Aran un paper rellevant en la nova economia, que ha d’esdevenir més diversificada i menys estacional, puntera en l’àmbit de l’agroalimentació i arrelada en la innovació, l’educació, la formació i el coneixement.
Amb aquest nou pacte social, per trobar-ne un sinònim, podrem afirmar, de forma clara i contundent, que els pactes fiscals, altrament dits acords de finançament, que puguin venir, improbables en un futur immediat, ens poden semblar, fins i tot, insuficients, si no contribueixen a activar, de forma real i efectiva, polítiques de foment de l’ocupació i a reforçar pilars tan fonamentals de l’Estat del benestar com la sanitat i l’educació públiques.
El nostre és un projecte a llarg termini, amb objectius estratègics que marquen l’horitzó que volem per al nostre país, i per això els pactes fiscals són instruments que poden servir per als propòsits esmentats, com la reducció de les desigualtats, si aquesta acaba essent l’orientació dels governs que els apliquen, però que en cap cas poden plantejar-se com a substituts d’allò que volem ser demà: un país més just, equitatiu i pròsper. I si no és així, quina mira més curta!
Hem de ser capaços de proclamar obertament que nosaltres, la gent catalanista d’esquerres, no volem “transicionar” ni oferir a la societat una “transició” vers no se sap on, perquè qui es troba en transició es troba en un terreny altament inestable, vulnerable i provisional si no es té clar l’horitzó de futur, i Catalunya no és per a nosaltres “provisional” ni volem un Govern “variable” que no tingui clar l’horitzó de futur, encara que, finalment, quan es parla de transició en realitat ens trobem davant un joc de paraules i que la transició real és vers una aliança política, quotidiana i ben palpable en les institucions, per altra banda natural, entre els partits de la dreta, CiU i PP.
Davant l’aliança política dels partits conservadors, que es consolida dia a dia, el PSC té la tasca de promoure una Aliança Catalanista per al Progrés i la Prosperitat amb el conjunt de la societat civil, més enllà, per tant, de les quatre parets de la política i els seus actors, perquè si bé és cert que el PSC ha d’obrir-se a la societat, no ho és menys que la política en el seu conjunt també haurà de fer-ho.
El PSC pot esdevenir l’avantguarda d’una nova política sobre els fonaments d’aquella tradició humanista que l’ha caracteritzat i que en alguna ocasió ha recordat Joan Reventós, tot comentant l’obra de Rafael Campalans: a) el fonament ètic de l’opció socialista; b) l’íntim i indissoluble vincle entre democràcia i socialisme; c) la complementarietat entre socialisme i l’afirmació patriòtica de Catalunya, compatible aquesta amb el federalisme i l’internacionalisme; d) el rebuig del dogmatisme i del sectarisme, del populisme i la demagògia; e) l’antiautoritarisme i una concepció ciutadana de la democràcia; f) la malfiança vers les solucions estatistes als problemes humans i socials; i g) l’aposta per un reformisme d’arrel societària, base per a l’Aliança que ara proposem per al futur. Aquesta és, de ben segur, una part de l’empenta que cal per a un nou catalanisme i un nou socialisme, per al nou PSC de les Comarques de Lleida.
Crec fermament que no pot haver-hi socialisme sense democràcia i que una democràcia sense socialisme és una quimera, perquè, com recordava Josep Ramoneda citant una frase del filòsof Claude Lefort, la democràcia té per origen i motor la igualtat de condicions. D’aquest principi es desprenen dos consideracions: 1) La necessitat inajornable de renovar el nostre partit, que ha d’esdevenir un instrument col•lectiu d’emancipació, transformació i participació al servei de la societat, i no un fi en si mateix tancat i enredat en la fatalitat de debats endogàmics i personalistes, perquè 2) aquesta serà condició indispensable per liderar, al nostre territori i al conjunt de Catalunya, una alternativa creïble que planti cara a l’hegemonia conservadora que ara pateix la societat, especialment la classe mitjana i treballadora i els sectors més febles i també els més dinàmics i emprenedors.
Però si una lliçó podem extreure de les últimes derrotes electorals ha estat no només la necessitat de canvi, renovació i unitat, sinó també la presa en consideració del valor inestimable del compromís de totes les persones que, dia rere dia, han apostat i continuen apostant, sense res a canvi, per articular una alternativa de progrés en tots els pobles, en tots els racons de les nostres terres. Amb totes elles haurem de plantejar una nova tasca col•lectiva.
Per això, el PSC de les Comarques de Lleida pot estar en condicions d’obrir un diàleg permament i fructífer amb les persones compromeses amb el seu país, amb els agents socials i econòmics, amb les associacions, organitzacions i entitats que des de diferents àmbits treballen per construir una societat millor. Amb tots ells, haurem de teixir una Aliança per al Progrés, una aliança sociopolítica per combatre les injustícies i les desigualtats creixents que ens impedeixen créixer com a país.
Aquesta aliança, proposada a través de Nou Cicle, sobretot, i que el PSC ha fet seva a través d’una resolució congressual, ha de donar a Lleida, la Plana, el Pirineu i Aran un paper rellevant en la nova economia, que ha d’esdevenir més diversificada i menys estacional, puntera en l’àmbit de l’agroalimentació i arrelada en la innovació, l’educació, la formació i el coneixement.
Amb aquest nou pacte social, per trobar-ne un sinònim, podrem afirmar, de forma clara i contundent, que els pactes fiscals, altrament dits acords de finançament, que puguin venir, improbables en un futur immediat, ens poden semblar, fins i tot, insuficients, si no contribueixen a activar, de forma real i efectiva, polítiques de foment de l’ocupació i a reforçar pilars tan fonamentals de l’Estat del benestar com la sanitat i l’educació públiques.
El nostre és un projecte a llarg termini, amb objectius estratègics que marquen l’horitzó que volem per al nostre país, i per això els pactes fiscals són instruments que poden servir per als propòsits esmentats, com la reducció de les desigualtats, si aquesta acaba essent l’orientació dels governs que els apliquen, però que en cap cas poden plantejar-se com a substituts d’allò que volem ser demà: un país més just, equitatiu i pròsper. I si no és així, quina mira més curta!
Hem de ser capaços de proclamar obertament que nosaltres, la gent catalanista d’esquerres, no volem “transicionar” ni oferir a la societat una “transició” vers no se sap on, perquè qui es troba en transició es troba en un terreny altament inestable, vulnerable i provisional si no es té clar l’horitzó de futur, i Catalunya no és per a nosaltres “provisional” ni volem un Govern “variable” que no tingui clar l’horitzó de futur, encara que, finalment, quan es parla de transició en realitat ens trobem davant un joc de paraules i que la transició real és vers una aliança política, quotidiana i ben palpable en les institucions, per altra banda natural, entre els partits de la dreta, CiU i PP.
Davant l’aliança política dels partits conservadors, que es consolida dia a dia, el PSC té la tasca de promoure una Aliança Catalanista per al Progrés i la Prosperitat amb el conjunt de la societat civil, més enllà, per tant, de les quatre parets de la política i els seus actors, perquè si bé és cert que el PSC ha d’obrir-se a la societat, no ho és menys que la política en el seu conjunt també haurà de fer-ho.
El PSC pot esdevenir l’avantguarda d’una nova política sobre els fonaments d’aquella tradició humanista que l’ha caracteritzat i que en alguna ocasió ha recordat Joan Reventós, tot comentant l’obra de Rafael Campalans: a) el fonament ètic de l’opció socialista; b) l’íntim i indissoluble vincle entre democràcia i socialisme; c) la complementarietat entre socialisme i l’afirmació patriòtica de Catalunya, compatible aquesta amb el federalisme i l’internacionalisme; d) el rebuig del dogmatisme i del sectarisme, del populisme i la demagògia; e) l’antiautoritarisme i una concepció ciutadana de la democràcia; f) la malfiança vers les solucions estatistes als problemes humans i socials; i g) l’aposta per un reformisme d’arrel societària, base per a l’Aliança que ara proposem per al futur. Aquesta és, de ben segur, una part de l’empenta que cal per a un nou catalanisme i un nou socialisme, per al nou PSC de les Comarques de Lleida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)