Ara que és temps de calor i distensió, em permeto de compartir unes reflexions estivals, fràgils i superficials, sotmeses a l’escrutini d’altri, que intenten explorar l’estat català actual (qüestió d’Estat?) des d’aquí dalt de la muntanya, a l’Aran, on potser el clima, no només atmosfèric, sinó també polític, és diferent del generalitzat al Principat, prou marcat aquí per l’esdevenir d’una història específica d’autogovern i singularitat institucional i fins i tot social, al si d’una Catalunya tan diversa com plural, i allunyat, si més no, del rebombori diari de la ciutat atrafegada en la pressa del titular.
De xivarri n’hi ha, i fins aquí arriba. També ara a l’agost, a voltes amb la manifestació independentista de l’11 de setembre. La pregunta esdevé, per tant, inevitable: Què li passa a Catalunya? Què en pensen els catalans, del seu estat? No m’atreviria pas a contestar de forma contundent, menys encara en boca d’altres. Però hom intueix algun signe. Un sentiment de fatiga impera. En altres casos, l’empipament és norma.
Tot hi contribueix: de primer, una greu situació de crisi econòmica i financera que tot ho fa trontollar, des de les institucions polítiques fins a un Estat de benestar cada vegada més reduït, amb el greuge insostenible de mesures injustes contra la majoria social; i, és clar, el sempitern plany provocat per l’encaix sempre insatisfactori amb Espanya, ara percebuda gairebé en exclusiva com a causa de la crisi, encara que ningú pot pensar, honestament, que una Catalunya independent no patiria una recessió de semblants dimensions. Tampoc Espanya no ha fet els deures corresponents, i, quan els ha emprès, moltes vegades han anat en sentit contrari: recents són el tortuós debat estatutari i la posterior sentència constitucional.
El pacte fiscal, versió concert econòmic, ja sembla caduc, mentre s’obre via, potser, a una nova frustració col•lectiva. Algú diria que el catalanisme més nacionalista necessita de la insatisfacció permanent com a combustible de supervivència. I tanmateix, els pobles es forgen amb noves fites per assolir.
Hom no discuteix aquí quelcom àmpliament compartit: la necessitat de millorar el sistema de finançament. Però aquest és només un instrument, perquè allò decisiu no és l’eina, sinó el model de país que es vol promoure: un de fracturat i a dues velocitats, entre els que s’ho poden pagar tot i els que no tenen més empara que la política (cada cop més desemparada), o un de cohesionat amb un progrés més equitatiu i sostenible per a una àmplia majoria social.
El debat hauria de començar per la mateixa condició de possibilitat del debat. A saber: ¿hi ha marge avui per a la discussió, per a una mínima dissensió possible i saludable sense risc d’ésser desterrat de la pàtria dels bons catalans? Molt em temo constatar que avui podem patir el risc del pensament únic, que es fa més evident en les societats enrarides on s’estén la por al futur.
En aquesta atmosfera, els socialistes són, en concret, la víctima propiciatòria, després d’una traumàtica pèrdua del poder. El focus se centra en el seu “ésser o no ésser català”, com repeteixen els corifeus de la bona nova catalana, com si només hi hagués una manera d’ésser català, i és clar, un federalista o europeista convençut, per definició botiflers, no poden pertànyer de cap manera a la pàtria nostrada.
El poble català és complex i desmenteix els maniqueismes polítics, com reflecteixen les mateixes enquestes oficials, on una mateixa majoria es manifesta a favor de la independència a l’hora que aposta per fórmules territorials que no trenquen amb Espanya.
Per això, mentre Catalunya no sigui independent, no és cosa sobrera que el PSC mantingui, honestament i des de la seva reforçada autonomia federal, la seva aliança (formal i ideològica) amb el PSOE, dins la família socialista europea, de la mateixa manera que CiU la té ancorada amb el PP, més proper ideològicament, per la via dels fets consumats, perquè saben ambdós, tant CiU com PSC, que a Madrid encara es decideixen polítiques que afecten la vida diària dels catalans i que, en el marc europeu, les sobiranies són compartides i l’entramat institucional camina necessàriament vers la cooperació.
L’amenaça del PSC, per tant, prové sobretot del parany del pensament unívoc i, en conseqüència, d’un cert complex d’inferioritat davant la por d’ésser expulsat de la bona pàtria, mentre altres avancen per la via de la doble moral. No sembla gaire coherent defensar una proposta de pacte fiscal mentre l’únic pacte constrastat s’ha anat teixint amb un partit clarament espanyolista. Més honest és el posicionament independentista, conscient de la inviabilitat d’un concert que el govern central ja rebutja d’entrada.
En mig del foc creuat, hauria d’emergir l’esperança d’un PSC que fóra capaç de plantejar una alternativa a la política de CiU per reactivar l’economia i preservar la sanitat i l’educació públiques i evitar la fractura de Catalunya en dues parts irreconciliables, tant des del punt de vista social com nacional. Però cal primer una alternativa intel•lectual al pensament hegemònic que avui ofega l’aspiració per esdevenir un país líder, més obert, cosmopolita i europeista (d’una altra Europa: més solidària i cooperadora entre els seus pobles, nacions i regions).
Diria més, la vertadera cruïlla en què es troba el PSC, i l’esquerra en general, no té tant a veure amb l’etern debat nacional, com amb el coratge necessari per esdevenir vanguarda efectiva d’una nova política a Catalunya, en un moment d’acusat desprestigi institucional: més democràtica, més humil i ètica, més propera als ciutadans, sobretot als que més pateixen, en atenció a la nova consciència (hiper)crítica i els moviments socials emergents. Catalunya necessita un PSC fort i valent i és ell qui primer s’ho ha de creure.
