dimecres, 7 de novembre del 2012
diumenge, 9 de setembre del 2012
Per una Catalunya independent...
Sí, sí, un servidor de vostès, militant d’Unitat d’Aran-Partit Nacionalista Aranès i del Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE, socialista o socialdemòcrata, federalista i europeista, i tots els ista que es puguin conjugar amb el progrés social i nacional, la justícia i la felicitat (si més no, tot això intento ser-ho, moltes vegades amb tota mena de contradiccions), davant la Diada Nacional de Catalunya, manifestació inclosa, em declaro, decididament i ja d’una vegada per totes, a favor de la independència de Catalunya, tan en voga, perquè jo també vull una Catalunya lliure i independent: independent de les elits catalanes que sotmeten el destí del país, lliure del mal govern i la injustícia, sobirana davant els que volen reduir o anul·lar els serveis públics a favor dels interessos econòmics de part, lliure del caciquisme, el clientelisme i la corrupció, lliure del pensament únic que separa bons i mals catalans, més lliure encara de l’excusa de la crisi per implantar un model de societat a dues velocitats.
Vull una Catalunya en positiu, lliure de la por i de la insatisfacció permanent, sobirana per ser líder i capdavantera a Espanya, a la península i a la regió de l’Euromediterrània. No vull una Catalunya aïllada i separada, que vol construir-se en negatiu, per oposició a altres pobles i regions, perquè mai no es construeix res amb rancúnia i venjança. Vull una Catalunya lliure i independent de la fractura social i nacional, entre els que s’ho poden pagar tot i els que només tenen l’empara de la política, entre els que volen un Estat independent i els que, amb Estat o sense, volen més autogovern i la federalització efectiva del model territorial.
El meu desig és una Catalunya lliure, sobirana i oberta, perquè serà més lliure quan menys desigualtats pateixi, serà més sobirana quan menys es corrompi la voluntat democràtica dels seus ciutadans, serà més oberta quan en afirmar-se nacionalment menys renegui tant de la pluralitat interna com de la diversitat d’altres territoris.
Aquesta és la meva senyera: la de la Catalunya lliure de les servituds i independent de les desigualtats i les injustícies, la de la Catalunya sobirana capaç d’autogovernar-se a través de la cooperació social i territorial, la de la Catalunya conscient que els problemes difícils d’ara no es poden resoldre amb solucions fàcils demà, la de la Catalunya treballadora, participativa i solidària que albira un nou horitzó social i nacional, més just, més inclusiu i més feliç. I si no és així, per a què (o qui) la independència?
Vull una Catalunya en positiu, lliure de la por i de la insatisfacció permanent, sobirana per ser líder i capdavantera a Espanya, a la península i a la regió de l’Euromediterrània. No vull una Catalunya aïllada i separada, que vol construir-se en negatiu, per oposició a altres pobles i regions, perquè mai no es construeix res amb rancúnia i venjança. Vull una Catalunya lliure i independent de la fractura social i nacional, entre els que s’ho poden pagar tot i els que només tenen l’empara de la política, entre els que volen un Estat independent i els que, amb Estat o sense, volen més autogovern i la federalització efectiva del model territorial.
El meu desig és una Catalunya lliure, sobirana i oberta, perquè serà més lliure quan menys desigualtats pateixi, serà més sobirana quan menys es corrompi la voluntat democràtica dels seus ciutadans, serà més oberta quan en afirmar-se nacionalment menys renegui tant de la pluralitat interna com de la diversitat d’altres territoris.
Aquesta és la meva senyera: la de la Catalunya lliure de les servituds i independent de les desigualtats i les injustícies, la de la Catalunya sobirana capaç d’autogovernar-se a través de la cooperació social i territorial, la de la Catalunya conscient que els problemes difícils d’ara no es poden resoldre amb solucions fàcils demà, la de la Catalunya treballadora, participativa i solidària que albira un nou horitzó social i nacional, més just, més inclusiu i més feliç. I si no és així, per a què (o qui) la independència?
dilluns, 20 d’agost del 2012
Reflexions d'estiu
Ara que és temps de calor i distensió, em permeto de compartir unes reflexions estivals, fràgils i superficials, sotmeses a l’escrutini d’altri, que intenten explorar l’estat català actual (qüestió d’Estat?) des d’aquí dalt de la muntanya, a l’Aran, on potser el clima, no només atmosfèric, sinó també polític, és diferent del generalitzat al Principat, prou marcat aquí per l’esdevenir d’una història específica d’autogovern i singularitat institucional i fins i tot social, al si d’una Catalunya tan diversa com plural, i allunyat, si més no, del rebombori diari de la ciutat atrafegada en la pressa del titular.
De xivarri n’hi ha, i fins aquí arriba. També ara a l’agost, a voltes amb la manifestació independentista de l’11 de setembre. La pregunta esdevé, per tant, inevitable: Què li passa a Catalunya? Què en pensen els catalans, del seu estat? No m’atreviria pas a contestar de forma contundent, menys encara en boca d’altres. Però hom intueix algun signe. Un sentiment de fatiga impera. En altres casos, l’empipament és norma.
Tot hi contribueix: de primer, una greu situació de crisi econòmica i financera que tot ho fa trontollar, des de les institucions polítiques fins a un Estat de benestar cada vegada més reduït, amb el greuge insostenible de mesures injustes contra la majoria social; i, és clar, el sempitern plany provocat per l’encaix sempre insatisfactori amb Espanya, ara percebuda gairebé en exclusiva com a causa de la crisi, encara que ningú pot pensar, honestament, que una Catalunya independent no patiria una recessió de semblants dimensions. Tampoc Espanya no ha fet els deures corresponents, i, quan els ha emprès, moltes vegades han anat en sentit contrari: recents són el tortuós debat estatutari i la posterior sentència constitucional.
El pacte fiscal, versió concert econòmic, ja sembla caduc, mentre s’obre via, potser, a una nova frustració col•lectiva. Algú diria que el catalanisme més nacionalista necessita de la insatisfacció permanent com a combustible de supervivència. I tanmateix, els pobles es forgen amb noves fites per assolir.
Hom no discuteix aquí quelcom àmpliament compartit: la necessitat de millorar el sistema de finançament. Però aquest és només un instrument, perquè allò decisiu no és l’eina, sinó el model de país que es vol promoure: un de fracturat i a dues velocitats, entre els que s’ho poden pagar tot i els que no tenen més empara que la política (cada cop més desemparada), o un de cohesionat amb un progrés més equitatiu i sostenible per a una àmplia majoria social.
El debat hauria de començar per la mateixa condició de possibilitat del debat. A saber: ¿hi ha marge avui per a la discussió, per a una mínima dissensió possible i saludable sense risc d’ésser desterrat de la pàtria dels bons catalans? Molt em temo constatar que avui podem patir el risc del pensament únic, que es fa més evident en les societats enrarides on s’estén la por al futur.
En aquesta atmosfera, els socialistes són, en concret, la víctima propiciatòria, després d’una traumàtica pèrdua del poder. El focus se centra en el seu “ésser o no ésser català”, com repeteixen els corifeus de la bona nova catalana, com si només hi hagués una manera d’ésser català, i és clar, un federalista o europeista convençut, per definició botiflers, no poden pertànyer de cap manera a la pàtria nostrada.
El poble català és complex i desmenteix els maniqueismes polítics, com reflecteixen les mateixes enquestes oficials, on una mateixa majoria es manifesta a favor de la independència a l’hora que aposta per fórmules territorials que no trenquen amb Espanya.
Per això, mentre Catalunya no sigui independent, no és cosa sobrera que el PSC mantingui, honestament i des de la seva reforçada autonomia federal, la seva aliança (formal i ideològica) amb el PSOE, dins la família socialista europea, de la mateixa manera que CiU la té ancorada amb el PP, més proper ideològicament, per la via dels fets consumats, perquè saben ambdós, tant CiU com PSC, que a Madrid encara es decideixen polítiques que afecten la vida diària dels catalans i que, en el marc europeu, les sobiranies són compartides i l’entramat institucional camina necessàriament vers la cooperació.
L’amenaça del PSC, per tant, prové sobretot del parany del pensament unívoc i, en conseqüència, d’un cert complex d’inferioritat davant la por d’ésser expulsat de la bona pàtria, mentre altres avancen per la via de la doble moral. No sembla gaire coherent defensar una proposta de pacte fiscal mentre l’únic pacte constrastat s’ha anat teixint amb un partit clarament espanyolista. Més honest és el posicionament independentista, conscient de la inviabilitat d’un concert que el govern central ja rebutja d’entrada.
En mig del foc creuat, hauria d’emergir l’esperança d’un PSC que fóra capaç de plantejar una alternativa a la política de CiU per reactivar l’economia i preservar la sanitat i l’educació públiques i evitar la fractura de Catalunya en dues parts irreconciliables, tant des del punt de vista social com nacional. Però cal primer una alternativa intel•lectual al pensament hegemònic que avui ofega l’aspiració per esdevenir un país líder, més obert, cosmopolita i europeista (d’una altra Europa: més solidària i cooperadora entre els seus pobles, nacions i regions).
Diria més, la vertadera cruïlla en què es troba el PSC, i l’esquerra en general, no té tant a veure amb l’etern debat nacional, com amb el coratge necessari per esdevenir vanguarda efectiva d’una nova política a Catalunya, en un moment d’acusat desprestigi institucional: més democràtica, més humil i ètica, més propera als ciutadans, sobretot als que més pateixen, en atenció a la nova consciència (hiper)crítica i els moviments socials emergents. Catalunya necessita un PSC fort i valent i és ell qui primer s’ho ha de creure.
De xivarri n’hi ha, i fins aquí arriba. També ara a l’agost, a voltes amb la manifestació independentista de l’11 de setembre. La pregunta esdevé, per tant, inevitable: Què li passa a Catalunya? Què en pensen els catalans, del seu estat? No m’atreviria pas a contestar de forma contundent, menys encara en boca d’altres. Però hom intueix algun signe. Un sentiment de fatiga impera. En altres casos, l’empipament és norma.
Tot hi contribueix: de primer, una greu situació de crisi econòmica i financera que tot ho fa trontollar, des de les institucions polítiques fins a un Estat de benestar cada vegada més reduït, amb el greuge insostenible de mesures injustes contra la majoria social; i, és clar, el sempitern plany provocat per l’encaix sempre insatisfactori amb Espanya, ara percebuda gairebé en exclusiva com a causa de la crisi, encara que ningú pot pensar, honestament, que una Catalunya independent no patiria una recessió de semblants dimensions. Tampoc Espanya no ha fet els deures corresponents, i, quan els ha emprès, moltes vegades han anat en sentit contrari: recents són el tortuós debat estatutari i la posterior sentència constitucional.
El pacte fiscal, versió concert econòmic, ja sembla caduc, mentre s’obre via, potser, a una nova frustració col•lectiva. Algú diria que el catalanisme més nacionalista necessita de la insatisfacció permanent com a combustible de supervivència. I tanmateix, els pobles es forgen amb noves fites per assolir.
Hom no discuteix aquí quelcom àmpliament compartit: la necessitat de millorar el sistema de finançament. Però aquest és només un instrument, perquè allò decisiu no és l’eina, sinó el model de país que es vol promoure: un de fracturat i a dues velocitats, entre els que s’ho poden pagar tot i els que no tenen més empara que la política (cada cop més desemparada), o un de cohesionat amb un progrés més equitatiu i sostenible per a una àmplia majoria social.
El debat hauria de començar per la mateixa condició de possibilitat del debat. A saber: ¿hi ha marge avui per a la discussió, per a una mínima dissensió possible i saludable sense risc d’ésser desterrat de la pàtria dels bons catalans? Molt em temo constatar que avui podem patir el risc del pensament únic, que es fa més evident en les societats enrarides on s’estén la por al futur.
En aquesta atmosfera, els socialistes són, en concret, la víctima propiciatòria, després d’una traumàtica pèrdua del poder. El focus se centra en el seu “ésser o no ésser català”, com repeteixen els corifeus de la bona nova catalana, com si només hi hagués una manera d’ésser català, i és clar, un federalista o europeista convençut, per definició botiflers, no poden pertànyer de cap manera a la pàtria nostrada.
El poble català és complex i desmenteix els maniqueismes polítics, com reflecteixen les mateixes enquestes oficials, on una mateixa majoria es manifesta a favor de la independència a l’hora que aposta per fórmules territorials que no trenquen amb Espanya.
Per això, mentre Catalunya no sigui independent, no és cosa sobrera que el PSC mantingui, honestament i des de la seva reforçada autonomia federal, la seva aliança (formal i ideològica) amb el PSOE, dins la família socialista europea, de la mateixa manera que CiU la té ancorada amb el PP, més proper ideològicament, per la via dels fets consumats, perquè saben ambdós, tant CiU com PSC, que a Madrid encara es decideixen polítiques que afecten la vida diària dels catalans i que, en el marc europeu, les sobiranies són compartides i l’entramat institucional camina necessàriament vers la cooperació.
L’amenaça del PSC, per tant, prové sobretot del parany del pensament unívoc i, en conseqüència, d’un cert complex d’inferioritat davant la por d’ésser expulsat de la bona pàtria, mentre altres avancen per la via de la doble moral. No sembla gaire coherent defensar una proposta de pacte fiscal mentre l’únic pacte constrastat s’ha anat teixint amb un partit clarament espanyolista. Més honest és el posicionament independentista, conscient de la inviabilitat d’un concert que el govern central ja rebutja d’entrada.
En mig del foc creuat, hauria d’emergir l’esperança d’un PSC que fóra capaç de plantejar una alternativa a la política de CiU per reactivar l’economia i preservar la sanitat i l’educació públiques i evitar la fractura de Catalunya en dues parts irreconciliables, tant des del punt de vista social com nacional. Però cal primer una alternativa intel•lectual al pensament hegemònic que avui ofega l’aspiració per esdevenir un país líder, més obert, cosmopolita i europeista (d’una altra Europa: més solidària i cooperadora entre els seus pobles, nacions i regions).
Diria més, la vertadera cruïlla en què es troba el PSC, i l’esquerra en general, no té tant a veure amb l’etern debat nacional, com amb el coratge necessari per esdevenir vanguarda efectiva d’una nova política a Catalunya, en un moment d’acusat desprestigi institucional: més democràtica, més humil i ètica, més propera als ciutadans, sobretot als que més pateixen, en atenció a la nova consciència (hiper)crítica i els moviments socials emergents. Catalunya necessita un PSC fort i valent i és ell qui primer s’ho ha de creure.
divendres, 24 de febrer del 2012
La política dels valors, els valors de la política
Publicat al diari Bon dia, avui 24 de febrer de 2012. També al bloc de la Jordina Freixanet.
La política, en el seu sentit més etimològic, té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. Tanmateix, si qualsevol de vostès surt al carrer ara i pregunta a algun conciutadà què li evoca la paraula política, poques persones trobarà que li facin una menció a aquest significat originari.
Per contra, la política se situa als primers llocs del rànking d’allò que els ciutadans consideren els seus principals problemes (després de l’atur i l’economia). Així, paradoxalment, no només ha perdut el significat de les seves arrels, sinó que si ens atenim a l’imaginari col•lectiu, és fàcil pensar que la paraula està a les portes de voler dir just el contrari d’allò que van atorgar-li els savis grecs.
No buscarem culpables, ni assenyalarem amb el dit qui n’ha malmès el nom; no es tracta de fer un al•legat a la crítica per la crítica, ara de l’un, ara de l’altre. Just al contrari. Des de la responsabilitat ciutadana volem fer una crida pública a posar en valor la política autèntica. Cal retornar-li el seu significat històric.
No es tracta de saber gestionar amb més o menys encert l’esdevenir de la ciutadania, que també. És més senzill que tot plegat. Hem de posar noms i cognoms a les grans decisions, hem de compartir el sofriment amb els que més pateixen, hem de treballar colze a colze i amb el mateix esforç per sortir-ne tots junts. Hem d’humanitzar la política i farcir-la dels valors que li donen sentit.
Reivindiquem una política generosa, que busqui la seva contribució social com a eina de transformació i canvi. Una política humil i modesta, que s’allunyi del discurs de la petulància i l’arrogància.
Una política conciliadora i integradora que conreï el debat d’idees. Una política amable i empàtica que busqui tornar a formar part del cor de les persones.
Una política que faci seva la memòria històrica, i posi en valor el capital humà, que construeixi la seva història col•lectiva a partir de les vides anònimes de moltes persones que han dedicat tota la seva existència a avançar socialment i a millorar la vida dels altres.
Una política entusiasta i optimista, que s’edifiqui sobre els pilars del positivisme i que sigui capaç de fer-se seu l’espai dels somnis i dels anhels de la societat. Una política que conreï en la felicitat de les persones, com un dret polític inherent a la condició humana.
Una política autèntica, humana i propera. Una política que parli de tu a tu amb les persones que pretén representar i que entomi com a pròpies les dificultats, les preocupacions i els problemes del nou “precariat”, com ja s’anomena a aquesta nova classe social treballadora formada per aquelles persones que sofreixen inseguretat, incertesa i falta de garantia laboral i social.
Aquesta cap de setmana tindrà lloc el Congrés de la Federació del PSC a les Comarques de Lleida. És per això que, compromesos amb tots aquells amics i amigues que encara tenen aquell bri d’esperança en nosaltres i aquells que ens observen amb predisposició les nostres properes passes, volem reivindicar de nou la política com a espai de trobada i reconeixement, com la via col•lectiva per excel•lència per atendre i escoltar les palpitacions de les persones que en cada moment formen la comunitat i la permet fer més habitable.
La fractura de la confiança vers les institucions polítiques ens hauria d’empényer a un nou compromís cívic i polític, a través de l’exemplaritat pública. Els grecs s’hi referien tot parlant de les virtuts o del conjunt de qualitats que havia d’adquirir la persona per aconseguir l’excel•lència. De fet, la tasca dels sofistes a l’antiga Grècia no es dirigia a l’educació del poble, sinó a la dels seus dirigents per ser destres en les seves accions i llur capteniment cap als altres.
Ells ens ensenyen, en ple segle XXI, que la tasca que tenim per endavant, si volem recuperar la confiança, consistirà en “trobar les paraules que emocionin i que encertin en el diàleg i en la proposta; viure l’experiència política amb passió, il•lusió i entusiasme, construint, des de la proximitat, un lideratge proactiu; i establir un nou relat i un renovat compromís polític i cívic”, com escriu Antoni Gutiérrez Rubí.
Creiem que la política ha de tornar a les arrels, a l’apropament a l’altre, perquè fem política per als altres, per als ciutadans, que precisen solucions, sí, però també horitzons possibles, projectes comuns i esperances renovades.
La política és una vivència, un sortir a l’encontre vers l’altre, en la seva radical alteritat. I és en aquest caràcter vivencial que hem d’estar oberts a l’imponderable, a la sorpresa, a l’emoció fluïda. Hem de ser capaços de sentir la sensació originària d’un món nou i desconegut, com si tot, com si els ciutadans, especialment dels que pateixen, se’ns presentessin talment com si fos la primera vegada.
Per aquest motiu, el repte principal de la política, i de l’esquerra en particular, serà encetar un nou camí tot redefinint la seva identitat per a la societat, a la qual no vol infondre-li por, com fa la dreta, sinó fer-la partícip d’una alternativa creïble i altrament necessària, basada en la confiança i l’esperança, perquè sap que una societat vertaderament democràtica no vol ésser controlada, sinó que demana polítics responsables, capaços d’articular amb intel•ligència i humilitat els valors i els ideals dels ciutadans i les ciutadanes, centre cardinal de la Política que hem volgut fer palesa aquí com una contribució al debat sobre el nou projecte per a l’esquerra que ha de venir.
Jordina Freixanet i Amador Marqués
La política, en el seu sentit més etimològic, té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. Tanmateix, si qualsevol de vostès surt al carrer ara i pregunta a algun conciutadà què li evoca la paraula política, poques persones trobarà que li facin una menció a aquest significat originari.
Per contra, la política se situa als primers llocs del rànking d’allò que els ciutadans consideren els seus principals problemes (després de l’atur i l’economia). Així, paradoxalment, no només ha perdut el significat de les seves arrels, sinó que si ens atenim a l’imaginari col•lectiu, és fàcil pensar que la paraula està a les portes de voler dir just el contrari d’allò que van atorgar-li els savis grecs.
No buscarem culpables, ni assenyalarem amb el dit qui n’ha malmès el nom; no es tracta de fer un al•legat a la crítica per la crítica, ara de l’un, ara de l’altre. Just al contrari. Des de la responsabilitat ciutadana volem fer una crida pública a posar en valor la política autèntica. Cal retornar-li el seu significat històric.
No es tracta de saber gestionar amb més o menys encert l’esdevenir de la ciutadania, que també. És més senzill que tot plegat. Hem de posar noms i cognoms a les grans decisions, hem de compartir el sofriment amb els que més pateixen, hem de treballar colze a colze i amb el mateix esforç per sortir-ne tots junts. Hem d’humanitzar la política i farcir-la dels valors que li donen sentit.
Reivindiquem una política generosa, que busqui la seva contribució social com a eina de transformació i canvi. Una política humil i modesta, que s’allunyi del discurs de la petulància i l’arrogància.
Una política conciliadora i integradora que conreï el debat d’idees. Una política amable i empàtica que busqui tornar a formar part del cor de les persones.
Una política que faci seva la memòria històrica, i posi en valor el capital humà, que construeixi la seva història col•lectiva a partir de les vides anònimes de moltes persones que han dedicat tota la seva existència a avançar socialment i a millorar la vida dels altres.
Una política entusiasta i optimista, que s’edifiqui sobre els pilars del positivisme i que sigui capaç de fer-se seu l’espai dels somnis i dels anhels de la societat. Una política que conreï en la felicitat de les persones, com un dret polític inherent a la condició humana.
Una política autèntica, humana i propera. Una política que parli de tu a tu amb les persones que pretén representar i que entomi com a pròpies les dificultats, les preocupacions i els problemes del nou “precariat”, com ja s’anomena a aquesta nova classe social treballadora formada per aquelles persones que sofreixen inseguretat, incertesa i falta de garantia laboral i social.
Aquesta cap de setmana tindrà lloc el Congrés de la Federació del PSC a les Comarques de Lleida. És per això que, compromesos amb tots aquells amics i amigues que encara tenen aquell bri d’esperança en nosaltres i aquells que ens observen amb predisposició les nostres properes passes, volem reivindicar de nou la política com a espai de trobada i reconeixement, com la via col•lectiva per excel•lència per atendre i escoltar les palpitacions de les persones que en cada moment formen la comunitat i la permet fer més habitable.
La fractura de la confiança vers les institucions polítiques ens hauria d’empényer a un nou compromís cívic i polític, a través de l’exemplaritat pública. Els grecs s’hi referien tot parlant de les virtuts o del conjunt de qualitats que havia d’adquirir la persona per aconseguir l’excel•lència. De fet, la tasca dels sofistes a l’antiga Grècia no es dirigia a l’educació del poble, sinó a la dels seus dirigents per ser destres en les seves accions i llur capteniment cap als altres.
Ells ens ensenyen, en ple segle XXI, que la tasca que tenim per endavant, si volem recuperar la confiança, consistirà en “trobar les paraules que emocionin i que encertin en el diàleg i en la proposta; viure l’experiència política amb passió, il•lusió i entusiasme, construint, des de la proximitat, un lideratge proactiu; i establir un nou relat i un renovat compromís polític i cívic”, com escriu Antoni Gutiérrez Rubí.
Creiem que la política ha de tornar a les arrels, a l’apropament a l’altre, perquè fem política per als altres, per als ciutadans, que precisen solucions, sí, però també horitzons possibles, projectes comuns i esperances renovades.
La política és una vivència, un sortir a l’encontre vers l’altre, en la seva radical alteritat. I és en aquest caràcter vivencial que hem d’estar oberts a l’imponderable, a la sorpresa, a l’emoció fluïda. Hem de ser capaços de sentir la sensació originària d’un món nou i desconegut, com si tot, com si els ciutadans, especialment dels que pateixen, se’ns presentessin talment com si fos la primera vegada.
Per aquest motiu, el repte principal de la política, i de l’esquerra en particular, serà encetar un nou camí tot redefinint la seva identitat per a la societat, a la qual no vol infondre-li por, com fa la dreta, sinó fer-la partícip d’una alternativa creïble i altrament necessària, basada en la confiança i l’esperança, perquè sap que una societat vertaderament democràtica no vol ésser controlada, sinó que demana polítics responsables, capaços d’articular amb intel•ligència i humilitat els valors i els ideals dels ciutadans i les ciutadanes, centre cardinal de la Política que hem volgut fer palesa aquí com una contribució al debat sobre el nou projecte per a l’esquerra que ha de venir.
Jordina Freixanet i Amador Marqués
dimarts, 21 de febrer del 2012
L'empenta dels joves en la nova política
Publicat a Diari Segre, el 18 de febrer de 2012
A l’Aran acabem de constituir el Grop de Joenessa d’Unitat d’Aran, un col•lectiu de joves compromesos amb el país i els seus pobles, no només amb l’objectiu de promoure polítiques de joventut, com es pot suposar d’un grup així, sinó també, i sobretot, amb la clara voluntat d’implicar-nos més activament en la construcció d’un altre tipus de societat: més solidària, més justa i menys desigual, amb més oportunitats de treball i formació per a tothom, i per què no, més feliç.
L’Aran és el nostre camp d’acció, per dir-ho d’alguna manera. Aquí volem contribuir a l’articulació d’una nova alternativa de progrés que conjugui la defensa del nostre autogovern amb la defensa desacomplexada d’un Aran amb nervi, dinàmic, més plural i democràtic, equilibrat des del punt de vista social, econòmic, territorial i mediambiental i curós especialment amb la seva llengua, la cultura i la identitat que li dóna sentit.
Nosaltres estem a favor d’una economia de la prosperitat, per a la qual l’important no és el creixement desmesurat, sinó la posada en marxa d’un model sostenibilista, és a dir, equitatiu, eficient i suficient, com proposa Ramon Folch a La quimera de créixer, perquè som conscients que l’era industrial, en què tot semblava inexhaurible, no tornarà, i encara menys després d’aquesta crisi tan profunda.
El problema és que, segons Folch, “mentrestant, els administradors del passat que ens construeixen el futur continuen convençuts que ens cal créixer sense aturador”, perquè “basem l’esplendor de la nostra civilització en una falsedat (recursos naturals abundants i barats) i en una inequitat (les conseqüències dels nostres actes recauen sobre tercers, en l’espai o en el temps)”. I clar, “tot plegat resulta èticament insuportable”.
Per això, hem de ser capaços de trobar la necessària harmonia entre l’entorn, que cal valorar estratègicament en la nova economia, i el desenvolupament d’una activitat econòmica que, durant tot l’any, faci progressar l’Aran, les seves famílies i, sobretot, els seus joves, que massa sovint han de marxar a altres indrets, lluny de la Vall, per buscar oportunitats de formació i feina, sobretot qualificada.
Volem treballar per evitar la fractura social i també intergeneracional, instant els poders públics a que promoguin iniciatives de foment del treball, de formació i suport real als joves emprenedors i a tots els joves que volen desenvolupar el seu projecte de vida a l’Aran.
Per nosaltres, l’educació pública de qualitat és un pilar irrenunciable que no pot ser objecte de retallades indiscriminades, ni aquestes, una excusa per aplicar un model regressiu de societat, perquè l’educació pública garanteix que tots els ciutadans, sobretot els que menys tenen, puguin accedir a una vida més plena, mentre la societat s’enforteix i avança més i millor.
Els joves volem contribuir al plantejament d’una política progressista que sigui motor de canvi i emancipació, sent actors clau en la construcció d’un espai d’optimisme i esperança, tan necessaris en aquests moments tan desesperançats, com ens proposava el jove professor Xavier Oriol Granado durant l’Escola d’Hivern de Formació de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) de les Comarques de Lleida, que hem organitzat a Vielha. Aquesta col•laboració és fruit del protocol de relació que els joves d’UA hem signat amb la JSC per invercanviar experiències i aprenentatges en l’àmbit del debat, la reflexió i l’activisme social i polític.
Creiem que Unitat d’Aran es troba en condicions per liderar una alternativa útil al servei de tothom i ser avantguarda a l’Aran d’una nova política: més transversal i horitzontal, més ciutadana i menys partidista, capaç d’atendre les diverses inquietuds de la societat des de diferents sectors, tenint clar, en tot moment, que la nostra causa comuna és l’Aran i l’obtenció d’un país més fratern, pròsper i, com hem dit a l’inici i defensàvem a l’esmentada escola de formació, més feliç, perquè la felicitat no és una frivolitat ni pot ser el caprici d’un pensament típicament líquid i postmodern ni, encara menys, el privilegi d’uns pocs.
La felicitat és un dret polític, arrelat des dels temps de la Il•lustració, que obliga els poders públics a crear les millors condicions socials i cíviques (més justícia, menys desigualtats i tot el que això comporta) per a que, reconeixent la incidència d’altres factors, aquesta pugui començar a ser possible per al màxim nombre de persones, primer i últim motiu de l’empenta dels joves a favor d’una nova política.
A l’Aran acabem de constituir el Grop de Joenessa d’Unitat d’Aran, un col•lectiu de joves compromesos amb el país i els seus pobles, no només amb l’objectiu de promoure polítiques de joventut, com es pot suposar d’un grup així, sinó també, i sobretot, amb la clara voluntat d’implicar-nos més activament en la construcció d’un altre tipus de societat: més solidària, més justa i menys desigual, amb més oportunitats de treball i formació per a tothom, i per què no, més feliç.
L’Aran és el nostre camp d’acció, per dir-ho d’alguna manera. Aquí volem contribuir a l’articulació d’una nova alternativa de progrés que conjugui la defensa del nostre autogovern amb la defensa desacomplexada d’un Aran amb nervi, dinàmic, més plural i democràtic, equilibrat des del punt de vista social, econòmic, territorial i mediambiental i curós especialment amb la seva llengua, la cultura i la identitat que li dóna sentit.
Nosaltres estem a favor d’una economia de la prosperitat, per a la qual l’important no és el creixement desmesurat, sinó la posada en marxa d’un model sostenibilista, és a dir, equitatiu, eficient i suficient, com proposa Ramon Folch a La quimera de créixer, perquè som conscients que l’era industrial, en què tot semblava inexhaurible, no tornarà, i encara menys després d’aquesta crisi tan profunda.
El problema és que, segons Folch, “mentrestant, els administradors del passat que ens construeixen el futur continuen convençuts que ens cal créixer sense aturador”, perquè “basem l’esplendor de la nostra civilització en una falsedat (recursos naturals abundants i barats) i en una inequitat (les conseqüències dels nostres actes recauen sobre tercers, en l’espai o en el temps)”. I clar, “tot plegat resulta èticament insuportable”.
Per això, hem de ser capaços de trobar la necessària harmonia entre l’entorn, que cal valorar estratègicament en la nova economia, i el desenvolupament d’una activitat econòmica que, durant tot l’any, faci progressar l’Aran, les seves famílies i, sobretot, els seus joves, que massa sovint han de marxar a altres indrets, lluny de la Vall, per buscar oportunitats de formació i feina, sobretot qualificada.
Volem treballar per evitar la fractura social i també intergeneracional, instant els poders públics a que promoguin iniciatives de foment del treball, de formació i suport real als joves emprenedors i a tots els joves que volen desenvolupar el seu projecte de vida a l’Aran.
Per nosaltres, l’educació pública de qualitat és un pilar irrenunciable que no pot ser objecte de retallades indiscriminades, ni aquestes, una excusa per aplicar un model regressiu de societat, perquè l’educació pública garanteix que tots els ciutadans, sobretot els que menys tenen, puguin accedir a una vida més plena, mentre la societat s’enforteix i avança més i millor.
Els joves volem contribuir al plantejament d’una política progressista que sigui motor de canvi i emancipació, sent actors clau en la construcció d’un espai d’optimisme i esperança, tan necessaris en aquests moments tan desesperançats, com ens proposava el jove professor Xavier Oriol Granado durant l’Escola d’Hivern de Formació de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) de les Comarques de Lleida, que hem organitzat a Vielha. Aquesta col•laboració és fruit del protocol de relació que els joves d’UA hem signat amb la JSC per invercanviar experiències i aprenentatges en l’àmbit del debat, la reflexió i l’activisme social i polític.
Creiem que Unitat d’Aran es troba en condicions per liderar una alternativa útil al servei de tothom i ser avantguarda a l’Aran d’una nova política: més transversal i horitzontal, més ciutadana i menys partidista, capaç d’atendre les diverses inquietuds de la societat des de diferents sectors, tenint clar, en tot moment, que la nostra causa comuna és l’Aran i l’obtenció d’un país més fratern, pròsper i, com hem dit a l’inici i defensàvem a l’esmentada escola de formació, més feliç, perquè la felicitat no és una frivolitat ni pot ser el caprici d’un pensament típicament líquid i postmodern ni, encara menys, el privilegi d’uns pocs.
La felicitat és un dret polític, arrelat des dels temps de la Il•lustració, que obliga els poders públics a crear les millors condicions socials i cíviques (més justícia, menys desigualtats i tot el que això comporta) per a que, reconeixent la incidència d’altres factors, aquesta pugui començar a ser possible per al màxim nombre de persones, primer i últim motiu de l’empenta dels joves a favor d’una nova política.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Una reflexió per al nou PSOE
EL PSOE Y LA POLÍTICA DE LA RENOVACIÓN
Matt Browne. EL PAÍS, 02/02/2012
Mientras el PSOE se encamina hacia su 38º congreso, gran parte del debate y los comentarios en los medios de comunicación se han centrado en las diferencias que existen -si es que existen- entre los programas de los candidatos, y en quién estaría mejor situado para enfrentarse a Mariano Rajoy como líder de la oposición. Ambas son cuestiones importantes: si el partido pretende convertirse rápidamente en una alternativa creíble de gobierno necesita tanto un programa sólido como un líder capaz y con autoridad. Sin embargo, me parece que el reto más importante que afronta el próximo secretario general -ya sea Carme Chacón o Alfredo Pérez Rubalcaba- es la reforma del propio partido. El año pasado, votantes de siempre del PSOE le abandonaron no solo porque había perdido su credibilidad y sus metas, que también. Muchos votantes se alejaron por la forma de hacer política que estaban viendo en los socialistas.
Históricamente, desde luego, todos los Gobiernos, con el tiempo, acaban perdiendo su sentimiento de rebeldía y convirtiéndose en gestores del statu quo. Forma parte del péndulo natural de la política democrática. Por desgracia, los partidos que pierden contacto con las preocupaciones de sus gobernados tienden también a ensimismarse cada vez más en sus batallas políticas internas. Y entonces, la política aparece en los medios como un culebrón que narra el ascenso y la caída de distintas facciones, ideológicas, regionales o vinculadas a personalidades. Para el ciudadano medio, a todos los efectos, los que se dedican a la política de partido, tanto a nivel nacional como a nivel local, parecen más preocupados por promover sus propios intereses y carreras que por defender el bien público o cambiar la sociedad.
Los votantes dieron la espalda al PSOE en las últimas elecciones porque tenían la sensación de que el partido ya les había dado la espalda a ellos. Para recuperar su confianza, el partido tendrá que demostrar que es capaz de cambiar.
El obstáculo que afronta el PSOE es aún más complicado por las tendencias sociales y culturales que están transformando las sociedades del siglo XXI. Desde el punto de vista demográfico, ha aparecido una nueva generación de posibles votantes. Un estudio comparativo internacional llevado a cabo por el Center for American Progress ha descubierto que la llamada "generación del milenio" siente menos deferencia y "lealtad" con respecto a algún partido concreto y está menos inclinada a pensar que la política tradicional de partidos es la única o incluso la mejor manera de cambiar la sociedad. En España, además, la generación del milenio ha crecido en democracia y, en gran medida, la da por descontada, por lo que tiene menos vínculos emocionales con el PSOE como "garante" de la Transición y la modernidad del país.
Asimismo, han surgido nuevos retos y el abanico de cuestiones que preocupan a la gente ha variado. Hoy, grandes sectores de la sociedad -jóvenes y viejos, hombres y mujeres, gais yheterosexuales- están más preocupados o interesados por "cuestiones concretas" -la educación, el desarrollo, el medio ambiente, el genocidio y los crímenes de guerra, los derechos de los animales, etcétera- que por la gama tradicional de políticas que suelen abordar los partidos progresistas. Por desgracia, los grandes partidos políticos están a menudo esclerotizados y son lentos e incluso resistentes al cambio. Esta falta de voluntad de abrirse a nuevas ideas, nuevas personas y nuevas formas de hacer las cosas ha creado oportunidades para que los nuevos movimientos sociales y los partidos pequeños atraigan cada vez a más adherentes.
El PSOE debe esforzarse por atraer y aliarse con los ciudadanos que comparten su visión y sus valores en general, pero nunca han pensado que el partido es un lugar natural en el que desarrollar su activismo.
Lo bueno es que los partidos progresistas de todo el mundo ya se han enfrentado a estas dificultades en el pasado y esos retos han contribuido a reforzar su empeño y sus apoyos. Además, las derrotas históricas son muchas veces el mejor momento para iniciar el proceso de renovación. La rabia y la frustración que suelen sentir los fieles del partido, si se encauzan bien, impulsan el proceso con más fuerza, incluso aunque las perspectivas sean terribles.
En Estados Unidos, por ejemplo, tras la derrota de John Kerry en 2004, los expertos pusieron en duda que los demócratas fueran a poder volver a tener alguna vez la mayoría en unas elecciones presidenciales, dado que muchas de las energías progresistas estaban agrupadas en torno a organizaciones ajenas al partido, como MoveOn. Sin embargo, bajo la dirección de Howard Dean, el partido emprendió un doble proceso de renovación. En primer lugar, una iniciativa de organización comunitaria permitió a los miembros y simpatizantes dar rienda suelta a sus sentimientos de frustración con el partido mientras llevaban a cabo actividades positivas que mejoraban sus comunidades (y, al mismo tiempo, dejaban claro a los escépticos que el objetivo central del partido era verdaderamente mejorar la vida de las personas). En paralelo, el partido invirtió en infraestructuras políticas modernas, como los últimos sistemas de medios sociales y gestión de datos, y amplió su presencia física en todo el país. Estas inversiones de tiempo y recursos permitieron al partido mantener un diálogo más constructivo con sus miembros y simpatizantes y cultivar y aumentar su energía y entusiasmo. El resultado fue un modelo de organización comunitaria puerta a puerta y persona a persona que despertó admiración, revolucionó la forma de hacer política, llevó a los demócratas a la victoria en las dos Cámaras del Congreso en 2006 y sentó las bases para la histórica campaña del presidente Obama en 2008.
En Europa, también, los progresistas han innovado para reanimar y fortalecer su movimiento. Con Andrea Nahles, los socialdemócratas alemanes iniciaron "conversaciones sobre temas concretos" con personas de fuera del partido para ampliar sus apoyos. El Partido Democrático Italiano y, en los últimos tiempos, el Partido Socialista Francés han celebrado primarias abiertas que atrajeron a mucha gente a las urnas y proporcionaron financiación a sus respectivas organizaciones -¡la gente pagó para participar en la votación!- e información de contacto sobre los interesados en entablar diálogo con la dirección. Tradicionalmente, los partidos parlamentarios europeos se han resistido a estas tácticas, porque piensan que esa apertura a los partidarios informales debilita la relación con ellos y los incentivos para que se conviertan en militantes. Sin embargo, en todos los casos mencionados, los miembros y militantes vieron que tenían el poder de dirigir conversaciones, tender la mano a posibles partidarios y administrar el proceso político. En vez de quedarse marginados o devaluados, se sintieron reforzados y dinamizados, con un nuevo sentimiento de orgullo respecto a su partido. En resumen, la renovación y la apertura no tiene por qué ser necesariamente una cuestión de suma cero, sino que todo el mundo puede salir ganando.
El congreso de este fin de semana debe representar también un nuevo comienzo, no un final. Si el nuevo secretario general está dispuesto a abordar la política de renovación y abrir el partido a nuevas personas, nuevas ideas y nuevas formas de hacer las cosas, el PSOE volverá a ser el garante de la modernidad de España y un ejemplo para los progresistas de todo el mundo.
dimecres, 1 de febrer del 2012
Una aliança catalanista per a Lleida, el Pirineu i Catalunya
La Federació del PSC a les Comarques de Lleida afronta un congrés que ha de suposar, com així ha estat per al PSC a Catalunya, l’inici d’una nova etapa al servei dels ciutadans i les ciutadanes d’aquestes terres, del Pirineu i l’Aran fins a la Plana i Lleida ciutat. S’ha escrit força sobre el moment en què ara es troba el socialisme català, tocat per les últimes derrotes electorals després de governar a gairebé tot arreu. I tanmateix, és ara quan, tocats però no enfonsats, tenim l’oportunitat d’assentar les bases d’un nou projecte catalanista i de progrés per a una nova majoria social a Catalunya i a les comarques de Lleida.
Crec fermament que no pot haver-hi socialisme sense democràcia i que una democràcia sense socialisme és una quimera, perquè, com recordava Josep Ramoneda citant una frase del filòsof Claude Lefort, la democràcia té per origen i motor la igualtat de condicions. D’aquest principi es desprenen dos consideracions: 1) La necessitat inajornable de renovar el nostre partit, que ha d’esdevenir un instrument col•lectiu d’emancipació, transformació i participació al servei de la societat, i no un fi en si mateix tancat i enredat en la fatalitat de debats endogàmics i personalistes, perquè 2) aquesta serà condició indispensable per liderar, al nostre territori i al conjunt de Catalunya, una alternativa creïble que planti cara a l’hegemonia conservadora que ara pateix la societat, especialment la classe mitjana i treballadora i els sectors més febles i també els més dinàmics i emprenedors.
Però si una lliçó podem extreure de les últimes derrotes electorals ha estat no només la necessitat de canvi, renovació i unitat, sinó també la presa en consideració del valor inestimable del compromís de totes les persones que, dia rere dia, han apostat i continuen apostant, sense res a canvi, per articular una alternativa de progrés en tots els pobles, en tots els racons de les nostres terres. Amb totes elles haurem de plantejar una nova tasca col•lectiva.
Per això, el PSC de les Comarques de Lleida pot estar en condicions d’obrir un diàleg permament i fructífer amb les persones compromeses amb el seu país, amb els agents socials i econòmics, amb les associacions, organitzacions i entitats que des de diferents àmbits treballen per construir una societat millor. Amb tots ells, haurem de teixir una Aliança per al Progrés, una aliança sociopolítica per combatre les injustícies i les desigualtats creixents que ens impedeixen créixer com a país.
Aquesta aliança, proposada a través de Nou Cicle, sobretot, i que el PSC ha fet seva a través d’una resolució congressual, ha de donar a Lleida, la Plana, el Pirineu i Aran un paper rellevant en la nova economia, que ha d’esdevenir més diversificada i menys estacional, puntera en l’àmbit de l’agroalimentació i arrelada en la innovació, l’educació, la formació i el coneixement.
Amb aquest nou pacte social, per trobar-ne un sinònim, podrem afirmar, de forma clara i contundent, que els pactes fiscals, altrament dits acords de finançament, que puguin venir, improbables en un futur immediat, ens poden semblar, fins i tot, insuficients, si no contribueixen a activar, de forma real i efectiva, polítiques de foment de l’ocupació i a reforçar pilars tan fonamentals de l’Estat del benestar com la sanitat i l’educació públiques.
El nostre és un projecte a llarg termini, amb objectius estratègics que marquen l’horitzó que volem per al nostre país, i per això els pactes fiscals són instruments que poden servir per als propòsits esmentats, com la reducció de les desigualtats, si aquesta acaba essent l’orientació dels governs que els apliquen, però que en cap cas poden plantejar-se com a substituts d’allò que volem ser demà: un país més just, equitatiu i pròsper. I si no és així, quina mira més curta!
Hem de ser capaços de proclamar obertament que nosaltres, la gent catalanista d’esquerres, no volem “transicionar” ni oferir a la societat una “transició” vers no se sap on, perquè qui es troba en transició es troba en un terreny altament inestable, vulnerable i provisional si no es té clar l’horitzó de futur, i Catalunya no és per a nosaltres “provisional” ni volem un Govern “variable” que no tingui clar l’horitzó de futur, encara que, finalment, quan es parla de transició en realitat ens trobem davant un joc de paraules i que la transició real és vers una aliança política, quotidiana i ben palpable en les institucions, per altra banda natural, entre els partits de la dreta, CiU i PP.
Davant l’aliança política dels partits conservadors, que es consolida dia a dia, el PSC té la tasca de promoure una Aliança Catalanista per al Progrés i la Prosperitat amb el conjunt de la societat civil, més enllà, per tant, de les quatre parets de la política i els seus actors, perquè si bé és cert que el PSC ha d’obrir-se a la societat, no ho és menys que la política en el seu conjunt també haurà de fer-ho.
El PSC pot esdevenir l’avantguarda d’una nova política sobre els fonaments d’aquella tradició humanista que l’ha caracteritzat i que en alguna ocasió ha recordat Joan Reventós, tot comentant l’obra de Rafael Campalans: a) el fonament ètic de l’opció socialista; b) l’íntim i indissoluble vincle entre democràcia i socialisme; c) la complementarietat entre socialisme i l’afirmació patriòtica de Catalunya, compatible aquesta amb el federalisme i l’internacionalisme; d) el rebuig del dogmatisme i del sectarisme, del populisme i la demagògia; e) l’antiautoritarisme i una concepció ciutadana de la democràcia; f) la malfiança vers les solucions estatistes als problemes humans i socials; i g) l’aposta per un reformisme d’arrel societària, base per a l’Aliança que ara proposem per al futur. Aquesta és, de ben segur, una part de l’empenta que cal per a un nou catalanisme i un nou socialisme, per al nou PSC de les Comarques de Lleida.
Crec fermament que no pot haver-hi socialisme sense democràcia i que una democràcia sense socialisme és una quimera, perquè, com recordava Josep Ramoneda citant una frase del filòsof Claude Lefort, la democràcia té per origen i motor la igualtat de condicions. D’aquest principi es desprenen dos consideracions: 1) La necessitat inajornable de renovar el nostre partit, que ha d’esdevenir un instrument col•lectiu d’emancipació, transformació i participació al servei de la societat, i no un fi en si mateix tancat i enredat en la fatalitat de debats endogàmics i personalistes, perquè 2) aquesta serà condició indispensable per liderar, al nostre territori i al conjunt de Catalunya, una alternativa creïble que planti cara a l’hegemonia conservadora que ara pateix la societat, especialment la classe mitjana i treballadora i els sectors més febles i també els més dinàmics i emprenedors.
Però si una lliçó podem extreure de les últimes derrotes electorals ha estat no només la necessitat de canvi, renovació i unitat, sinó també la presa en consideració del valor inestimable del compromís de totes les persones que, dia rere dia, han apostat i continuen apostant, sense res a canvi, per articular una alternativa de progrés en tots els pobles, en tots els racons de les nostres terres. Amb totes elles haurem de plantejar una nova tasca col•lectiva.
Per això, el PSC de les Comarques de Lleida pot estar en condicions d’obrir un diàleg permament i fructífer amb les persones compromeses amb el seu país, amb els agents socials i econòmics, amb les associacions, organitzacions i entitats que des de diferents àmbits treballen per construir una societat millor. Amb tots ells, haurem de teixir una Aliança per al Progrés, una aliança sociopolítica per combatre les injustícies i les desigualtats creixents que ens impedeixen créixer com a país.
Aquesta aliança, proposada a través de Nou Cicle, sobretot, i que el PSC ha fet seva a través d’una resolució congressual, ha de donar a Lleida, la Plana, el Pirineu i Aran un paper rellevant en la nova economia, que ha d’esdevenir més diversificada i menys estacional, puntera en l’àmbit de l’agroalimentació i arrelada en la innovació, l’educació, la formació i el coneixement.
Amb aquest nou pacte social, per trobar-ne un sinònim, podrem afirmar, de forma clara i contundent, que els pactes fiscals, altrament dits acords de finançament, que puguin venir, improbables en un futur immediat, ens poden semblar, fins i tot, insuficients, si no contribueixen a activar, de forma real i efectiva, polítiques de foment de l’ocupació i a reforçar pilars tan fonamentals de l’Estat del benestar com la sanitat i l’educació públiques.
El nostre és un projecte a llarg termini, amb objectius estratègics que marquen l’horitzó que volem per al nostre país, i per això els pactes fiscals són instruments que poden servir per als propòsits esmentats, com la reducció de les desigualtats, si aquesta acaba essent l’orientació dels governs que els apliquen, però que en cap cas poden plantejar-se com a substituts d’allò que volem ser demà: un país més just, equitatiu i pròsper. I si no és així, quina mira més curta!
Hem de ser capaços de proclamar obertament que nosaltres, la gent catalanista d’esquerres, no volem “transicionar” ni oferir a la societat una “transició” vers no se sap on, perquè qui es troba en transició es troba en un terreny altament inestable, vulnerable i provisional si no es té clar l’horitzó de futur, i Catalunya no és per a nosaltres “provisional” ni volem un Govern “variable” que no tingui clar l’horitzó de futur, encara que, finalment, quan es parla de transició en realitat ens trobem davant un joc de paraules i que la transició real és vers una aliança política, quotidiana i ben palpable en les institucions, per altra banda natural, entre els partits de la dreta, CiU i PP.
Davant l’aliança política dels partits conservadors, que es consolida dia a dia, el PSC té la tasca de promoure una Aliança Catalanista per al Progrés i la Prosperitat amb el conjunt de la societat civil, més enllà, per tant, de les quatre parets de la política i els seus actors, perquè si bé és cert que el PSC ha d’obrir-se a la societat, no ho és menys que la política en el seu conjunt també haurà de fer-ho.
El PSC pot esdevenir l’avantguarda d’una nova política sobre els fonaments d’aquella tradició humanista que l’ha caracteritzat i que en alguna ocasió ha recordat Joan Reventós, tot comentant l’obra de Rafael Campalans: a) el fonament ètic de l’opció socialista; b) l’íntim i indissoluble vincle entre democràcia i socialisme; c) la complementarietat entre socialisme i l’afirmació patriòtica de Catalunya, compatible aquesta amb el federalisme i l’internacionalisme; d) el rebuig del dogmatisme i del sectarisme, del populisme i la demagògia; e) l’antiautoritarisme i una concepció ciutadana de la democràcia; f) la malfiança vers les solucions estatistes als problemes humans i socials; i g) l’aposta per un reformisme d’arrel societària, base per a l’Aliança que ara proposem per al futur. Aquesta és, de ben segur, una part de l’empenta que cal per a un nou catalanisme i un nou socialisme, per al nou PSC de les Comarques de Lleida.
dilluns, 30 de gener del 2012
El naufragi de l'esquerra
Paga la pena llegir amb atenció l'últim Quadern de Cristianisme i Justícia sobre El naufragi de l'esquerra, escrit per José Ignacio González Faus. L'autor proposa una nova (per oblidada) tasca per a l'esquerra per "intentar canviar la barbàrie del nostre món", perquè a ella li és propi promoure una "civilització de la sobrietat compartida" i una "democràcia econòmica" (o una economia democràtica, afegim nosaltres). Com diu al vídeo de presentació, es tracta, bàsicament, de posar-se del costat de les víctimes (pobres, oprimits, malalts, dones maltractades...), que en definitiva són els privilegiats de Déu (fonamentació teològica), i lluitar per reduir al màxim les desigualtats. Us deixo l'enllaç on trobareu el Quadern. També insereixo aquí el vídeo esmentat.
dimecres, 18 de gener del 2012
La democràcia en perill
LA DEMOCRACIA EN PELIGRO
Josep Ramoneda. EL PAÍS, 16/01/2012
La democracia tiene por origen la igualdad de condiciones", decía el filósofo Claude Lefort (1924-2010). Es una manera de explicar que la democracia es un régimen político que se funda en una determinada forma de sociedad. La introducción del sufragio universal o una apariencia de separación de poderes no son suficientes para que se pueda hablar de democracia con propiedad. En estos tiempos de transiciones democráticas construidas sobre las cenizas de imperios totalitarios o de regímenes autocráticos, los ejemplos abundan: Rusia hoy no es una democracia por mucho que se convoquen elecciones y que exista un sistema de partidos políticos. No se dan las condiciones de igualdad y respeto que la democracia exige. Lo mismo puede decirse de países como Irak, donde las fracturas étnicas, la falta de cohesión social y la violencia consiguiente, no permitan hablar de democracia en sentido pleno.
Sin igualdad de condiciones, ¿qué sentido tiene la soberanía popular? La igualdad de condiciones se ha ido creando muy lentamente. En muchos países de Europa, las mujeres adquirieron el derecho a voto en el siglo pasado. Sin la mitad de la población la democracia y la soberanía eran un mito. Actualmente, los extranjeros tienen muy limitado el derecho de voto, son los ecos de una cultura que entendió que el Estado-nación era el lugar propio de la democracia y que persistió en convertir al otro en sospechoso.
Pero Claude Lefort nos recuerda también que la democracia es un régimen en el que el poder político no está incorporado a lo social, no se tiene, se ejerce. Por eso puede decirse que el poder es un espacio vacío. En un régimen aristocrático o monárquico el poder está inscrito en la naturaleza de la sociedad: el palacio nunca está vacío, a rey muerto, rey puesto. En democracia el palacio es un lugar de paso, en el que siempre se está con carácter provisional. El pueblo -heteróclito, múltiple y conflictivo (como dice Lefort)- es el soberano que decide sobre quién ocupa provisionalmente este lugar vacío que es el poder. La naturaleza plural del pueblo -diferencias sociales, diferencias culturales, diferencias de intereses- hace que la sociedad democrática asuma el conflicto como factor de vitalidad y de progreso. De ahí que la polarización derecha-izquierda haya sido extremadamente útil para el desarrollo y consolidación de la democracia. La confrontación parlamentaria opera como ritual de solución de conflictos y de sublimación de la violencia social. Algunos autores, como Ralph Dahrendorf, han llegado a poner en duda la continuidad de la democracia más allá de esta oposición simple. Porque, en el fondo, una democracia sin alternativa es un contrasentido, porque es una democracia sin vida. Y la alternativa desaparece cuando la alternancia se limita a un simple cambio de personas, sin diferencias sensibles en las políticas.
El discurso que afirma que no hay alternativa, que se desplegó en Occidente a partir de los ochenta, es letal para la democracia, además de ser una estupidez en sí mismo, como nos recuerda Hans Magnus Enzensberger: "Es una injuria a la razón", "es la prohibición de pensar", "no es un argumento, es un anuncio de capitulación". Curiosamente esta capitulación de la política democrática ha llegado en el momento en que los regímenes democráticos más se han extendido por el mundo. La democracia ha entrado en franca pérdida de calidad en Europa, precisamente cuando es mayor que nunca el número de países que la están ensayando. Quizás la revitalización de la política democrática venga del universo poscolonial, donde parece que emergen las energías que faltan a una tierra tan gastada como Europa.
En el proceso de metabolización de la soberanía del pueblo en vida política democrática juegan un papel decisivo los medios de comunicación y las instituciones intermedias, que son las que crean opinión, crítica y discurso alternativo. Estas instituciones: partidos, sindicatos, asociaciones, organizaciones de la sociedad civil y demás grupos sociales presentan claros síntomas de agotamiento y reclaman una reforma a fondo con urgencia. Son instituciones nacidas con la cultura de la prensa escrita que chirrían en la sociedad de la información. ¿Cuál es el destino de la democracia en tiempos de Internet? Entre las potencialidades de la cultura de la colaboración que Internet ofrece y la amenaza distópica de la multitud colgada de una nube todopoderosa, hoy por hoy, hay más incógnitas que hipótesis plausibles. ¿Sabremos hacer de las redes un instrumento de creación de tejido social, de conexión cultural y de reconocimiento, sin mengua de la autonomía del individuo-ciudadano?
Mientras tanto, lo que impera en Europa es el empequeñecimiento de la democracia. He aquí algunas características del estado de nuestras democracias: Negación de la alternativa: la hegemonía ideológica de la derecha y la debacle ideológica de la izquierda dejan al sistema sin contrapeso. La crisis ha llevado el principio "no hay alternativa" al paroxismo. Ya no es solo una cuestión de modelo de sociedad, sino incluso de políticas concretas. Las exigencias de los mercados y las órdenes de la señora Merkel, que ha hecho de Europa un protectorado alemán, han sido los argumentos para que los gobernantes rehuyeran la funesta manía de pensar.
Políticas del miedo: los Gobiernos, con el acompañamiento de un poderoso coro mediático, han desplegado el discurso de la culpa colectiva -hay que pagar la fiesta de nuestra irresponsabilidad- para extender la idea de un escenario sin ventanas al futuro y poner el miedo en el cuerpo de la ciudadanía. El miedo siempre ha sido el mejor instrumento para la servidumbre voluntaria.
Satanización del conflicto: desde determinados sectores ideológicos, especialmente de la derecha, se salió en tromba contra los indignados por haberse atrevido a señalar la desnudez de nuestra democracia y a preguntar por la posibilidad de una alternativa.
Cultura de casta: el complejo político-económico-mediático aparece cada vez más alejado de la ciudadanía, como una casta cerrada en la que el espectáculo de la sobreactuación de sus diferencias no alcanza a disipar la certeza de un juego de intereses compartidos y de complicidades manifiestas. Sensación agravada por una corrupción que en algunos países amenaza en ser sistémica; y por la crisis de las instituciones intermedias, que han dejado de bombear presión social hacia arriba. Desde esta casta se ejerce un control creciente de la palabra que hace que casi todo pueda decirse, pero que casi todo lo que se dice quede a beneficio de inventario.
Ruptura de las condiciones básicas de igualdad. El crecimiento exponencial de las desigualdades y el deslizamiento de una parte importante de la población hacia el precipicio de la marginación hace que no se dé la igualdad de condición propia de la sociedad democrática. La fractura entre integrados y marginados es una herida letal para el sistema democrático.
Poco antes de morir, Claude Lefort decía: "Se puede temer un poder que adormece a la sociedad, un poder que no consulta y que reforma sin que haya movilización de los interesados. Se puede temer una sociedad que se deja modelar por una autoridad, lo que antes era impensable". Ya estamos en lo que Lefort temía, es el camino hacia el totalitarismo de la indiferencia.
Josep Ramoneda. EL PAÍS, 16/01/2012
La democracia tiene por origen la igualdad de condiciones", decía el filósofo Claude Lefort (1924-2010). Es una manera de explicar que la democracia es un régimen político que se funda en una determinada forma de sociedad. La introducción del sufragio universal o una apariencia de separación de poderes no son suficientes para que se pueda hablar de democracia con propiedad. En estos tiempos de transiciones democráticas construidas sobre las cenizas de imperios totalitarios o de regímenes autocráticos, los ejemplos abundan: Rusia hoy no es una democracia por mucho que se convoquen elecciones y que exista un sistema de partidos políticos. No se dan las condiciones de igualdad y respeto que la democracia exige. Lo mismo puede decirse de países como Irak, donde las fracturas étnicas, la falta de cohesión social y la violencia consiguiente, no permitan hablar de democracia en sentido pleno.
Sin igualdad de condiciones, ¿qué sentido tiene la soberanía popular? La igualdad de condiciones se ha ido creando muy lentamente. En muchos países de Europa, las mujeres adquirieron el derecho a voto en el siglo pasado. Sin la mitad de la población la democracia y la soberanía eran un mito. Actualmente, los extranjeros tienen muy limitado el derecho de voto, son los ecos de una cultura que entendió que el Estado-nación era el lugar propio de la democracia y que persistió en convertir al otro en sospechoso.
Pero Claude Lefort nos recuerda también que la democracia es un régimen en el que el poder político no está incorporado a lo social, no se tiene, se ejerce. Por eso puede decirse que el poder es un espacio vacío. En un régimen aristocrático o monárquico el poder está inscrito en la naturaleza de la sociedad: el palacio nunca está vacío, a rey muerto, rey puesto. En democracia el palacio es un lugar de paso, en el que siempre se está con carácter provisional. El pueblo -heteróclito, múltiple y conflictivo (como dice Lefort)- es el soberano que decide sobre quién ocupa provisionalmente este lugar vacío que es el poder. La naturaleza plural del pueblo -diferencias sociales, diferencias culturales, diferencias de intereses- hace que la sociedad democrática asuma el conflicto como factor de vitalidad y de progreso. De ahí que la polarización derecha-izquierda haya sido extremadamente útil para el desarrollo y consolidación de la democracia. La confrontación parlamentaria opera como ritual de solución de conflictos y de sublimación de la violencia social. Algunos autores, como Ralph Dahrendorf, han llegado a poner en duda la continuidad de la democracia más allá de esta oposición simple. Porque, en el fondo, una democracia sin alternativa es un contrasentido, porque es una democracia sin vida. Y la alternativa desaparece cuando la alternancia se limita a un simple cambio de personas, sin diferencias sensibles en las políticas.
El discurso que afirma que no hay alternativa, que se desplegó en Occidente a partir de los ochenta, es letal para la democracia, además de ser una estupidez en sí mismo, como nos recuerda Hans Magnus Enzensberger: "Es una injuria a la razón", "es la prohibición de pensar", "no es un argumento, es un anuncio de capitulación". Curiosamente esta capitulación de la política democrática ha llegado en el momento en que los regímenes democráticos más se han extendido por el mundo. La democracia ha entrado en franca pérdida de calidad en Europa, precisamente cuando es mayor que nunca el número de países que la están ensayando. Quizás la revitalización de la política democrática venga del universo poscolonial, donde parece que emergen las energías que faltan a una tierra tan gastada como Europa.
En el proceso de metabolización de la soberanía del pueblo en vida política democrática juegan un papel decisivo los medios de comunicación y las instituciones intermedias, que son las que crean opinión, crítica y discurso alternativo. Estas instituciones: partidos, sindicatos, asociaciones, organizaciones de la sociedad civil y demás grupos sociales presentan claros síntomas de agotamiento y reclaman una reforma a fondo con urgencia. Son instituciones nacidas con la cultura de la prensa escrita que chirrían en la sociedad de la información. ¿Cuál es el destino de la democracia en tiempos de Internet? Entre las potencialidades de la cultura de la colaboración que Internet ofrece y la amenaza distópica de la multitud colgada de una nube todopoderosa, hoy por hoy, hay más incógnitas que hipótesis plausibles. ¿Sabremos hacer de las redes un instrumento de creación de tejido social, de conexión cultural y de reconocimiento, sin mengua de la autonomía del individuo-ciudadano?
Mientras tanto, lo que impera en Europa es el empequeñecimiento de la democracia. He aquí algunas características del estado de nuestras democracias: Negación de la alternativa: la hegemonía ideológica de la derecha y la debacle ideológica de la izquierda dejan al sistema sin contrapeso. La crisis ha llevado el principio "no hay alternativa" al paroxismo. Ya no es solo una cuestión de modelo de sociedad, sino incluso de políticas concretas. Las exigencias de los mercados y las órdenes de la señora Merkel, que ha hecho de Europa un protectorado alemán, han sido los argumentos para que los gobernantes rehuyeran la funesta manía de pensar.
Políticas del miedo: los Gobiernos, con el acompañamiento de un poderoso coro mediático, han desplegado el discurso de la culpa colectiva -hay que pagar la fiesta de nuestra irresponsabilidad- para extender la idea de un escenario sin ventanas al futuro y poner el miedo en el cuerpo de la ciudadanía. El miedo siempre ha sido el mejor instrumento para la servidumbre voluntaria.
Satanización del conflicto: desde determinados sectores ideológicos, especialmente de la derecha, se salió en tromba contra los indignados por haberse atrevido a señalar la desnudez de nuestra democracia y a preguntar por la posibilidad de una alternativa.
Cultura de casta: el complejo político-económico-mediático aparece cada vez más alejado de la ciudadanía, como una casta cerrada en la que el espectáculo de la sobreactuación de sus diferencias no alcanza a disipar la certeza de un juego de intereses compartidos y de complicidades manifiestas. Sensación agravada por una corrupción que en algunos países amenaza en ser sistémica; y por la crisis de las instituciones intermedias, que han dejado de bombear presión social hacia arriba. Desde esta casta se ejerce un control creciente de la palabra que hace que casi todo pueda decirse, pero que casi todo lo que se dice quede a beneficio de inventario.
Ruptura de las condiciones básicas de igualdad. El crecimiento exponencial de las desigualdades y el deslizamiento de una parte importante de la población hacia el precipicio de la marginación hace que no se dé la igualdad de condición propia de la sociedad democrática. La fractura entre integrados y marginados es una herida letal para el sistema democrático.
Poco antes de morir, Claude Lefort decía: "Se puede temer un poder que adormece a la sociedad, un poder que no consulta y que reforma sin que haya movilización de los interesados. Se puede temer una sociedad que se deja modelar por una autoridad, lo que antes era impensable". Ya estamos en lo que Lefort temía, es el camino hacia el totalitarismo de la indiferencia.
dilluns, 9 de gener del 2012
Un article valent
Reproduïm tot seguit un article d'opinió escrit conjuntament pel professor Albert Chillón i l'antropòleg Lluís Duch, tot un referent intel·lectual del país. Posen el dit a la nafra de les obres poc cristianes dels partits conservadors que ens governen, ells que presumeixen tant de cristianisme. Com asseguren els autors, aquest implica "compassió, fraternitat i solidaritat", tan necessàries, afegim nosaltres, per a un nou compromís socialdemòcrata i un diàleg sincer i obert entre ambdós móns. Així ho creiem i així ho defensarem també en aquest bloc. Bona lectura.
EL DESGOBIERNO DE LA SALUD
Lluís Duch, antropólogo y monje de Montserrat; y Albert Chillón, profesor y director del máster en Comunicación, Periodismo y Humanidades, UAB.
LA VANGUARDIA, 6 de enero de 2012
Habituados a ser usuarios de un sistema público de salud universal, de calidad y gratuita, cada vez más ciudadanos temen hoy caer enfermos y no ser debidamente atendidos. Y no les faltan razones para estar asustados. El Govern presidido por Artur Mas ya ha empezado a trocear en pequeñas empresas públicas participadas por el capital privado el Instituto Catalán de la Salud (ICS), presentado hasta anteayer como la alhaja del Estado de bienestar catalán. Y en el año transcurrido desde que se hizo con las riendas del poder ha suprimido numerosos ambulatorios, ambulancias y camas; aumentado en más de un 20% las listas de espera; eliminado entre el 30% y el 40% de las intervenciones quirúrgicas y amedrentado al colectivo médico y sanitario, sometido a reducciones de sueldo y plantillas, y a condiciones de trabajo cada vez más abruptas.
Entre tanto – como es y será de esperar- proliferan las denuncias de particulares que vinculan fallecimientos de familiares con semejante amputación, tan amenazante que está impulsando la contratación de pólizas privadas. Y el 25 de octubre pasado, justo en medio de la vorágine, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, proclamó de viva voz su ideario: la salud “es un bien privado que depende de cada ciudadano y no del Estado”; los pacientes son responsables exclusivos de su enfermedad; y “no hay”, en definitiva, “un derecho a la salud porque esta depende del código genético de la persona, de sus antecedentes familiares y de sus hábitos”. Acabáramos.
Las iniciativas y declaraciones de Ruiz -ex presidente de la patronal de la sanidad privada concertada- revelan un extremismo neoliberal cuya simpleza resultaría caricaturesca de no ser siniestra: la salud pasa por ser un bien privado, y por tanto una mercancía cuyo valor de cambio depende del poder de compra de cada sujeto. Tal postura delata, como es notorio, una noción elitista, deshumanizadora y economicista de la res publica, un sofisticado fanatismo dispuesto a sacrificar los valores y fines públicos en el altar del mercado. Y ello a pesar de que Ruiz y el bipartito al que se debe forman parte de una tradición sociopolítica que se atribuye presuntas raíces cristianas.
Si nos atenemos al “por sus frutos los conoceréis”, del evangelista Mateo, la realidad se revela muy otra, sin embargo. Los frutos, acciones y omisiones de Ruiz -y de tantos tecnócratas que asuelan la gobernanza democrática- atentan contra la médula del mensaje cristiano, basado en la exhortación a la compasión, la fraternidad y la solidaridad, y en la conjugación de lo personal y lo comunitario. Obcecado por una mística de la rentabilidad que le impide advertir hasta qué punto los muy privados desmanes del capital financiero han perpetrado esta crisis, él y su Govern olvidan que el ser humano posee una doble condición natural y cultural, es decir, biológica y social a un tiempo. Y que su salud, por consiguiente, mejora o empeora en función de las circunstancias sociales en que transcurre su vida, además de depender de su dotación genética, hábitos y accidentes. Lejos de ser neutras, las ideologías y praxis políticas tienen el poder de promover el bienestar y el malestar de los ciudadanos, que sólo pueden ejercer su libre albedrío si quienes gobiernan promueven contextos y entornos con la responsabilidad que les corresponde.
Desde sus inicios hasta la hora presente, el capitalismo ha propiciado el padecimiento físico y psíquico de quienes sufren más su dominio. Las causas hay que buscarlas en las draconianas condiciones de sus cadenas y ritmos de trabajo, basadas en la maximización del beneficio a costa de la conversión de los asalariados en cosas y mercancías. En su producción estructural de la pobreza y la miseria, consonante con su endémica degradación y expolio de la biosfera. O en la generalizada ansiedad -y el socavamiento de la personalidad- que la marginación, el hacinamiento y la precarización de crecientes sectores de la población propician.
A lomos de la ideología neoliberal, cuyo galope agosta las democracias, el hipercapitalismo se distingue por socializar las pérdidas a costa de las clases medias y sobre todo de las subalternas, y por privatizar las ganancias en casi exclusivo beneficio de las élites del poder, hoy mucho más concurridas que antaño. Embaucadas desde los años noventa por un espejismo de riqueza que las hizo cómplices del desafuero especulativo, las mayorías menesterosas pagan ahora la más gravosa factura de esta crisis, incluido el venal desmontaje de los sistemas de salud públicos. Y cargan, además, con el coste físico y psíquico de un sistema de dominio basado en la deliberada explotación de la precariedad y el miedo.
Cada vez más, las personas son tratadas como náufragos dejados a su suerte, mientras aumenta a todas luces la desigualdad en la distribución de la riqueza, como no ha dejado de hacer en los últimos treinta años. Y mientras cunde, asimismo, ese sálvese quien pueda que resume la deriva reaccionaria del Govern presidido por Artur Mas, cuya pulsión neoliberal se aparta del ideario socialcristiano de su mentor, Jordi Pujol, y alienta políticas que atentan contra el espíritu del cristianismo, contra la ética y los principios de la justicia y, en suma, contra la herencia del humanismo entero.
EL DESGOBIERNO DE LA SALUD
Lluís Duch, antropólogo y monje de Montserrat; y Albert Chillón, profesor y director del máster en Comunicación, Periodismo y Humanidades, UAB.
LA VANGUARDIA, 6 de enero de 2012
Habituados a ser usuarios de un sistema público de salud universal, de calidad y gratuita, cada vez más ciudadanos temen hoy caer enfermos y no ser debidamente atendidos. Y no les faltan razones para estar asustados. El Govern presidido por Artur Mas ya ha empezado a trocear en pequeñas empresas públicas participadas por el capital privado el Instituto Catalán de la Salud (ICS), presentado hasta anteayer como la alhaja del Estado de bienestar catalán. Y en el año transcurrido desde que se hizo con las riendas del poder ha suprimido numerosos ambulatorios, ambulancias y camas; aumentado en más de un 20% las listas de espera; eliminado entre el 30% y el 40% de las intervenciones quirúrgicas y amedrentado al colectivo médico y sanitario, sometido a reducciones de sueldo y plantillas, y a condiciones de trabajo cada vez más abruptas.
Entre tanto – como es y será de esperar- proliferan las denuncias de particulares que vinculan fallecimientos de familiares con semejante amputación, tan amenazante que está impulsando la contratación de pólizas privadas. Y el 25 de octubre pasado, justo en medio de la vorágine, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, proclamó de viva voz su ideario: la salud “es un bien privado que depende de cada ciudadano y no del Estado”; los pacientes son responsables exclusivos de su enfermedad; y “no hay”, en definitiva, “un derecho a la salud porque esta depende del código genético de la persona, de sus antecedentes familiares y de sus hábitos”. Acabáramos.
Las iniciativas y declaraciones de Ruiz -ex presidente de la patronal de la sanidad privada concertada- revelan un extremismo neoliberal cuya simpleza resultaría caricaturesca de no ser siniestra: la salud pasa por ser un bien privado, y por tanto una mercancía cuyo valor de cambio depende del poder de compra de cada sujeto. Tal postura delata, como es notorio, una noción elitista, deshumanizadora y economicista de la res publica, un sofisticado fanatismo dispuesto a sacrificar los valores y fines públicos en el altar del mercado. Y ello a pesar de que Ruiz y el bipartito al que se debe forman parte de una tradición sociopolítica que se atribuye presuntas raíces cristianas.
Si nos atenemos al “por sus frutos los conoceréis”, del evangelista Mateo, la realidad se revela muy otra, sin embargo. Los frutos, acciones y omisiones de Ruiz -y de tantos tecnócratas que asuelan la gobernanza democrática- atentan contra la médula del mensaje cristiano, basado en la exhortación a la compasión, la fraternidad y la solidaridad, y en la conjugación de lo personal y lo comunitario. Obcecado por una mística de la rentabilidad que le impide advertir hasta qué punto los muy privados desmanes del capital financiero han perpetrado esta crisis, él y su Govern olvidan que el ser humano posee una doble condición natural y cultural, es decir, biológica y social a un tiempo. Y que su salud, por consiguiente, mejora o empeora en función de las circunstancias sociales en que transcurre su vida, además de depender de su dotación genética, hábitos y accidentes. Lejos de ser neutras, las ideologías y praxis políticas tienen el poder de promover el bienestar y el malestar de los ciudadanos, que sólo pueden ejercer su libre albedrío si quienes gobiernan promueven contextos y entornos con la responsabilidad que les corresponde.
Desde sus inicios hasta la hora presente, el capitalismo ha propiciado el padecimiento físico y psíquico de quienes sufren más su dominio. Las causas hay que buscarlas en las draconianas condiciones de sus cadenas y ritmos de trabajo, basadas en la maximización del beneficio a costa de la conversión de los asalariados en cosas y mercancías. En su producción estructural de la pobreza y la miseria, consonante con su endémica degradación y expolio de la biosfera. O en la generalizada ansiedad -y el socavamiento de la personalidad- que la marginación, el hacinamiento y la precarización de crecientes sectores de la población propician.
A lomos de la ideología neoliberal, cuyo galope agosta las democracias, el hipercapitalismo se distingue por socializar las pérdidas a costa de las clases medias y sobre todo de las subalternas, y por privatizar las ganancias en casi exclusivo beneficio de las élites del poder, hoy mucho más concurridas que antaño. Embaucadas desde los años noventa por un espejismo de riqueza que las hizo cómplices del desafuero especulativo, las mayorías menesterosas pagan ahora la más gravosa factura de esta crisis, incluido el venal desmontaje de los sistemas de salud públicos. Y cargan, además, con el coste físico y psíquico de un sistema de dominio basado en la deliberada explotación de la precariedad y el miedo.
Cada vez más, las personas son tratadas como náufragos dejados a su suerte, mientras aumenta a todas luces la desigualdad en la distribución de la riqueza, como no ha dejado de hacer en los últimos treinta años. Y mientras cunde, asimismo, ese sálvese quien pueda que resume la deriva reaccionaria del Govern presidido por Artur Mas, cuya pulsión neoliberal se aparta del ideario socialcristiano de su mentor, Jordi Pujol, y alienta políticas que atentan contra el espíritu del cristianismo, contra la ética y los principios de la justicia y, en suma, contra la herencia del humanismo entero.
divendres, 6 de gener del 2012
El nou PSC i el catalanisme càlid
L’ésser humà es proposà millorar les coses que va trobar, com diria el poeta. Sembla que, per fortuna, no ens conformem tan fàcilment amb l’estat present de coses, i encara menys en moments com els actuals, tan desesperançats per la injustícia creixent. D’aquesta manera, neixen l’art, la religió o la política i, amb ella i més en concret, els moviments per transformar allò que hem trobat, a fi de bé. Vist així, hom diria que opcions com la socialdemocràcia o el socialisme democràtic tenen plena vigència i són del tot imprescindibles per al propòsit descrit.
A casa nostra, el PSC, l’opció socialdemòcrata catalana, acaba de viure un Congrés que ha significat una renovació sobre els fonaments que li donen sentit com a instrument d’emancipació al servei de la societat en el seu conjunt, perquè el socialisme democràtic transcendeix l’afer obrer i, si avui té encara més sentit, és per la seua defensa radical de les classes mitjanes i treballadores i els sectors més vulnerables i dinàmics, com els joves i els anomenats emprenedors, tal com han coincidit a destacar els nous dirigents.
Però paga la pena d’aturar-se en una consideració compartida pel nou primer secretari al citat Congrés. Pere Navarro venia a dir que socialistes són aquells que quan veuen un que pateix, s’aturen i se’n preocupen, com recordava Ramon Bassas al seu bloc. És inevitable la comparació amb la paràbola del bon samarità i la consegüent defensa d’un socialisme no només democràtic, sinó també ètic, és a dir, capaç de deixar-se interpel•lar pels rostres sofrents i de posar en qüestió els fonaments del marc normatiu, és a dir, de les convencions socials i, a vegades, les pròpies conviccions, d’allò que, en definitiva, hem heretat i volem, sí, millorar. Així de radical és l’ètica. Així de valuós és el compromís amb els altres.
L’ètica, que es basa en els afectes, és sobretot ètica de la sensibilitat vers l’altre, al qual acompanyem i acollim, en un àmbit d’intimitat, de calidesa i cordialitat. Joan Reventós assegurava que el “socialisme és, entre altres coses, un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones, el socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla” (Què és el socialisme?, febrer de 1998).
La necessitat de prendre en consideració el sentiment posa de relleu el caràcter constitutiu de la política com a activitat essencialment ètica, en la qual hi ha un compromís fidel a una situació d’injustícia i en promou la seva transformació i millora. Per això, el PSC, el combat del qual es basa “en una radical motivació ètica” (Reventós), ha d’esdevenir un instrument capaç de fer-se càrrec del sentiment dels altres i ser així el partit del socialisme ètic i també del catalanisme càlid.
El catalanisme ha esdevingut un moviment (un sentiment?) força transversal, en menor o major grau, que poden compartir autonomistes, federalistes i independentistes. A tots ells, el PSC pot oferir-los quelcom que difícilment trobaran en altres opcions polítiques. Com a partit de govern i de reforma, per al PSC el combat social és indestriable del combat nacional. Dit d’una altra manera, no hi haurà emancipació nacional si no hi ha emancipació social (en el sentit més ampli, que inclou, òbviament, les “armes de la cultura i l’educació”, segons l’expressió de Reventós), perquè el seu propòsit és, com escriu Isidre Molas, “transformar el desig de llibertat en alliberament progressiu i l’ànsia d’igualtat en reducció progressiva de les desigualtats”. El catalanisme (càlid) del PSC s’emmarca en la “Catalunya real, la que avui existeix, la formada pels catalans que ara som” (Molas), amb els seus ideals, anhels i sentiments.
Davant el nacionalisme de bandera gran, que tot ho amaga, sobretot les injustícies, i a tots condemna si no hi combregues, fredament i sense miraments, necessitem un nou plantejament per a un nova majoria social que, amb un programa democràtic i ètic, n’eviti la seva fractura. Només es vertebra un poble quan aquest aconsegueix ser menys desigual i, per tant, més lliure. El catalanisme càlid és un catalanisme ètic, que aporta la perspectiva d’un universalisme situat, perquè situa l’emancipació del socialisme universal en l’àmbit concret de la comunitat de sentiment i referència, Catalunya.
El nou PSC pot ser l’instrument d’aquest catalanisme que, conscient de la insatisfacció permanent, reemprèn un nou compromís per evitar, almenys, la més ensordidora indiferència davant el patiment, la indignitat i la injustícia que trobem al país i que haurem de combatre en un àmbit d’esperança i anticipació vers una Catalunya més pròspera, més justa i més habitable, la que haurem de construir sobre les runes del present, a vegades tan injust per a la majoria amb la qual s’ha de formular la nova proposta perquè el catalanisme que apuntem pugui finalment reeixir.
Amador Marqués Atés
Diari Segre, 6 de gener de 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)