Una aliança catalanista per a Lleida, el Pirineu i Catalunya

La Federació del PSC a les Comarques de Lleida afronta un congrés que ha de suposar, com així ha estat per al PSC a Catalunya, l’inici d’una nova etapa al servei dels ciutadans i les ciutadanes d’aquestes terres, del Pirineu i l’Aran fins a la Plana i Lleida ciutat. S’ha escrit força sobre el moment en què ara es troba el socialisme català, tocat per les últimes derrotes electorals després de governar a gairebé tot arreu. I tanmateix, és ara quan, tocats però no enfonsats, tenim l’oportunitat d’assentar les bases d’un nou projecte catalanista i de progrés per a una nova majoria social a Catalunya i a les comarques de Lleida.

Crec fermament que no pot haver-hi socialisme sense democràcia i que una democràcia sense socialisme és una quimera, perquè, com recordava Josep Ramoneda citant una frase del filòsof Claude Lefort, la democràcia té per origen i motor la igualtat de condicions. D’aquest principi es desprenen dos consideracions: 1) La necessitat inajornable de renovar el nostre partit, que ha d’esdevenir un instrument col•lectiu d’emancipació, transformació i participació al servei de la societat, i no un fi en si mateix tancat i enredat en la fatalitat de debats endogàmics i personalistes, perquè 2) aquesta serà condició indispensable per liderar, al nostre territori i al conjunt de Catalunya, una alternativa creïble que planti cara a l’hegemonia conservadora que ara pateix la societat, especialment la classe mitjana i treballadora i els sectors més febles i també els més dinàmics i emprenedors.

Però si una lliçó podem extreure de les últimes derrotes electorals ha estat no només la necessitat de canvi, renovació i unitat, sinó també la presa en consideració del valor inestimable del compromís de totes les persones que, dia rere dia, han apostat i continuen apostant, sense res a canvi, per articular una alternativa de progrés en tots els pobles, en tots els racons de les nostres terres. Amb totes elles haurem de plantejar una nova tasca col•lectiva.

Per això, el PSC de les Comarques de Lleida pot estar en condicions d’obrir un diàleg permament i fructífer amb les persones compromeses amb el seu país, amb els agents socials i econòmics, amb les associacions, organitzacions i entitats que des de diferents àmbits treballen per construir una societat millor. Amb tots ells, haurem de teixir una Aliança per al Progrés, una aliança sociopolítica per combatre les injustícies i les desigualtats creixents que ens impedeixen créixer com a país.

Aquesta aliança, proposada a través de Nou Cicle, sobretot, i que el PSC ha fet seva a través d’una resolució congressual, ha de donar a Lleida, la Plana, el Pirineu i Aran un paper rellevant en la nova economia, que ha d’esdevenir més diversificada i menys estacional, puntera en l’àmbit de l’agroalimentació i arrelada en la innovació, l’educació, la formació i el coneixement.

Amb aquest nou pacte social, per trobar-ne un sinònim, podrem afirmar, de forma clara i contundent, que els pactes fiscals, altrament dits acords de finançament, que puguin venir, improbables en un futur immediat, ens poden semblar, fins i tot, insuficients, si no contribueixen a activar, de forma real i efectiva, polítiques de foment de l’ocupació i a reforçar pilars tan fonamentals de l’Estat del benestar com la sanitat i l’educació públiques.

El nostre és un projecte a llarg termini, amb objectius estratègics que marquen l’horitzó que volem per al nostre país, i per això els pactes fiscals són instruments que poden servir per als propòsits esmentats, com la reducció de les desigualtats, si aquesta acaba essent l’orientació dels governs que els apliquen, però que en cap cas poden plantejar-se com a substituts d’allò que volem ser demà: un país més just, equitatiu i pròsper. I si no és així, quina mira més curta!

Hem de ser capaços de proclamar obertament que nosaltres, la gent catalanista d’esquerres, no volem “transicionar” ni oferir a la societat una “transició” vers no se sap on, perquè qui es troba en transició es troba en un terreny altament inestable, vulnerable i provisional si no es té clar l’horitzó de futur, i Catalunya no és per a nosaltres “provisional” ni volem un Govern “variable” que no tingui clar l’horitzó de futur, encara que, finalment, quan es parla de transició en realitat ens trobem davant un joc de paraules i que la transició real és vers una aliança política, quotidiana i ben palpable en les institucions, per altra banda natural, entre els partits de la dreta, CiU i PP.

Davant l’aliança política dels partits conservadors, que es consolida dia a dia, el PSC té la tasca de promoure una Aliança Catalanista per al Progrés i la Prosperitat amb el conjunt de la societat civil, més enllà, per tant, de les quatre parets de la política i els seus actors, perquè si bé és cert que el PSC ha d’obrir-se a la societat, no ho és menys que la política en el seu conjunt també haurà de fer-ho.

El PSC pot esdevenir l’avantguarda d’una nova política sobre els fonaments d’aquella tradició humanista que l’ha caracteritzat i que en alguna ocasió ha recordat Joan Reventós, tot comentant l’obra de Rafael Campalans: a) el fonament ètic de l’opció socialista; b) l’íntim i indissoluble vincle entre democràcia i socialisme; c) la complementarietat entre socialisme i l’afirmació patriòtica de Catalunya, compatible aquesta amb el federalisme i l’internacionalisme; d) el rebuig del dogmatisme i del sectarisme, del populisme i la demagògia; e) l’antiautoritarisme i una concepció ciutadana de la democràcia; f) la malfiança vers les solucions estatistes als problemes humans i socials; i g) l’aposta per un reformisme d’arrel societària, base per a l’Aliança que ara proposem per al futur. Aquesta és, de ben segur, una part de l’empenta que cal per a un nou catalanisme i un nou socialisme, per al nou PSC de les Comarques de Lleida.