L’ésser humà es proposà millorar les coses que va trobar, com diria el poeta. Sembla que, per fortuna, no ens conformem tan fàcilment amb l’estat present de coses, i encara menys en moments com els actuals, tan desesperançats per la injustícia creixent. D’aquesta manera, neixen l’art, la religió o la política i, amb ella i més en concret, els moviments per transformar allò que hem trobat, a fi de bé. Vist així, hom diria que opcions com la socialdemocràcia o el socialisme democràtic tenen plena vigència i són del tot imprescindibles per al propòsit descrit.
A casa nostra, el PSC, l’opció socialdemòcrata catalana, acaba de viure un Congrés que ha significat una renovació sobre els fonaments que li donen sentit com a instrument d’emancipació al servei de la societat en el seu conjunt, perquè el socialisme democràtic transcendeix l’afer obrer i, si avui té encara més sentit, és per la seua defensa radical de les classes mitjanes i treballadores i els sectors més vulnerables i dinàmics, com els joves i els anomenats emprenedors, tal com han coincidit a destacar els nous dirigents.
Però paga la pena d’aturar-se en una consideració compartida pel nou primer secretari al citat Congrés. Pere Navarro venia a dir que socialistes són aquells que quan veuen un que pateix, s’aturen i se’n preocupen, com recordava Ramon Bassas al seu bloc. És inevitable la comparació amb la paràbola del bon samarità i la consegüent defensa d’un socialisme no només democràtic, sinó també ètic, és a dir, capaç de deixar-se interpel•lar pels rostres sofrents i de posar en qüestió els fonaments del marc normatiu, és a dir, de les convencions socials i, a vegades, les pròpies conviccions, d’allò que, en definitiva, hem heretat i volem, sí, millorar. Així de radical és l’ètica. Així de valuós és el compromís amb els altres.
L’ètica, que es basa en els afectes, és sobretot ètica de la sensibilitat vers l’altre, al qual acompanyem i acollim, en un àmbit d’intimitat, de calidesa i cordialitat. Joan Reventós assegurava que el “socialisme és, entre altres coses, un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones, el socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla” (Què és el socialisme?, febrer de 1998).
La necessitat de prendre en consideració el sentiment posa de relleu el caràcter constitutiu de la política com a activitat essencialment ètica, en la qual hi ha un compromís fidel a una situació d’injustícia i en promou la seva transformació i millora. Per això, el PSC, el combat del qual es basa “en una radical motivació ètica” (Reventós), ha d’esdevenir un instrument capaç de fer-se càrrec del sentiment dels altres i ser així el partit del socialisme ètic i també del catalanisme càlid.
El catalanisme ha esdevingut un moviment (un sentiment?) força transversal, en menor o major grau, que poden compartir autonomistes, federalistes i independentistes. A tots ells, el PSC pot oferir-los quelcom que difícilment trobaran en altres opcions polítiques. Com a partit de govern i de reforma, per al PSC el combat social és indestriable del combat nacional. Dit d’una altra manera, no hi haurà emancipació nacional si no hi ha emancipació social (en el sentit més ampli, que inclou, òbviament, les “armes de la cultura i l’educació”, segons l’expressió de Reventós), perquè el seu propòsit és, com escriu Isidre Molas, “transformar el desig de llibertat en alliberament progressiu i l’ànsia d’igualtat en reducció progressiva de les desigualtats”. El catalanisme (càlid) del PSC s’emmarca en la “Catalunya real, la que avui existeix, la formada pels catalans que ara som” (Molas), amb els seus ideals, anhels i sentiments.
Davant el nacionalisme de bandera gran, que tot ho amaga, sobretot les injustícies, i a tots condemna si no hi combregues, fredament i sense miraments, necessitem un nou plantejament per a un nova majoria social que, amb un programa democràtic i ètic, n’eviti la seva fractura. Només es vertebra un poble quan aquest aconsegueix ser menys desigual i, per tant, més lliure. El catalanisme càlid és un catalanisme ètic, que aporta la perspectiva d’un universalisme situat, perquè situa l’emancipació del socialisme universal en l’àmbit concret de la comunitat de sentiment i referència, Catalunya.
El nou PSC pot ser l’instrument d’aquest catalanisme que, conscient de la insatisfacció permanent, reemprèn un nou compromís per evitar, almenys, la més ensordidora indiferència davant el patiment, la indignitat i la injustícia que trobem al país i que haurem de combatre en un àmbit d’esperança i anticipació vers una Catalunya més pròspera, més justa i més habitable, la que haurem de construir sobre les runes del present, a vegades tan injust per a la majoria amb la qual s’ha de formular la nova proposta perquè el catalanisme que apuntem pugui finalment reeixir.
Amador Marqués Atés
Diari Segre, 6 de gener de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada